dilluns, 9 de gener del 2012

Feria Oficial y Nacional de Muestras en Sevilla / Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla (1)

Els antecedents de la Fira de Mostres de Sevilla

Detall del cartell de l’Exposición Iberoamericana de Sevilla de l’any 1929-1930, obra de Gustavo Bacarisas Podestá.

València i Barcelona han estat al llarg del segle xx els referents de l’Estat Espanyol de ciutats firals amb projecció internacional. Al seu darrera hi ha hagut un conjunt de ciutats mitjanes que també han organitzat amb més o menys èxit i amb continuïtat esdeveniments firals, primer d’àmbit nacional i, posteriorment, internacional. Entre aquestes ciutats destaca Sevilla, tot i que es va apuntar a la cursa ben entrada la segona meitat del segle i sense gaire èxit. La primera Feria Nacional y Oficial de Muestras de Sevilla es va inaugurar el 14 d’abril de 1958 als jardins de San Telmo. Amb aquest nom es van celebrar tres edicions (1958, 1959 i 1960). A partir de 1961, a l’esdeveniment se li va atorgar un component de caràcter internacional i va passar a anomenar-se Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla.

Els antecedents de la Fira de Mostres de Sevilla cal anar a cercar-los a la tradicional Feria de Abril que, des de 1847, se celebra tradicionalment a la capital andalusa. Dos metecs van ser els principals impulsors, el basc José M. Ibarra i el català Narcís Bonaplata. La Feria de Abril va néixer amb la voluntat de promoure la ramaderia, l’agricultura, les indústries i el comerç vinculats al sector primari. Aquest objectiu fundacional es va anar difuminant progressivament i el caràcter festiu de la Feria va guanyar protagonisme en detriment del caràcter mercantil i ramader. Malgrat la desfiguració de l’objectiu fundacional, els tímids intents de la societat sevillana de crear exposicions mercantils i industrials van persistir, «de las que existen noticias poco concretas en anales e historias de la ciudad, respecto a su identidad económica, pero con la certeza de que evidentemente existieron».[1] L’any 1858, per exemple, va tenir lloc una exposició agrícola i industrial al Reial Alcàsser de Sevilla.

El primer gran esdeveniment que va tenir una àmplia repercussió va ser l’Exposición Bético-Extremeña, celebrada l’any 1874 a les galeries i patis de l’Alcàsser de Sevilla. L’Exposició, d’àmbit regional, tenia cinc àmbits temàtics: ciències, agricultura, Indústria, belles arts i floricultura. La Revista Europea en va fer la descripció següent: «La exposición bético-extremeña que se está celebrando en los magníficos salones del Alcázar de Sevilla, es notable por muchos conceptos. Entre los productos agrícolas llaman la atención los presentados por el marqués de la Gomera, de Osuna, D. Antonio Fernández Negrete y D. José Sáenz de Juano. En el ramo de perfumería ha presentado un grande y variado surtido la fábrica de los señores Tena, hermanos. Entre los productos cerámicos figuran en primera línea los de Pickman y compañía, y también han presentado estatuas, jarrones y otros objetos de mérito los señores Pelli, Perouse y Montalvan, de Triana. En objetos de corcho hay una gran riqueza, llamando mucho la atención un aderezo de señora, que es un trabajo curiosísimo. El cuerpo de Artillería ha expuesto varios productos de sus fábricas. En cromo-litografías, trabajos oleográficos y fotografías, hay láminas de gran mérito de D. Fausto Muñoz, de Málaga, y artistas sevillanos. Los pianos presentados por el señor Cavayé son de bastante mérito. D. Miguel Trillo, premiado en la exposición de Viena, ha presentado unos preciosos arabescos, que llaman mucho la atención. Los artefactos de hierro, acero y otros metales de las fábricas sevillanas de San Clemente, San Antonio y Portilla, son de primer orden».[2] Tot i que l’Exposició va tenir un relatiu èxit, el component industrial va ser més aviat migrat, fet que reflectia la realitat andalusa de mitjan segle xix, una societat predominantment agrària i on el desenvolupament industrial era encara una quimera. El mes de setembre de l’any següent va obrir les portes la Feria de San Miguel, una fira ramadera que es va convertir ràpidament en un esdeveniment festiu, com ho era també la Feria de Abril.

Cartell de les festes de Setmana Santa i de la Fira d’Abril de 1899.[3]

Entre 1875 i 1892 es van continuar organitzant exposicions locals de tipus comercial i sovint amb un component industrial; una dinàmica que va cristal·litzar l’any 1892 amb la presentació d’una moció a l’Ajuntament de la capital andalusa que reivindicava la celebració d’una gran exposició industrial a Sevilla aprofitant l’empenta que tenia la Feria de Abril: «Algo debe hacer el Ayuntamiento para prosperidad de las industrias sevillanas, creando una Exposición de Artes Industriales en donde todos aquellos productos poco conocidos de los extranjeros y aún de los españoles mismos, que abundan en Sevilla y son muestra de su adelanto y cultura, luzcan reunidos, y exhibidos y presentados con arte puedan apreciarse mejor, facilitándose de ese modo el que se conozcan y adquieren por el crecido número de forasteros y extranjeros que durante las festividades de abril concurren a esta ciudad y así luciría sus adelantos y prosperaría la industria sevillana y añadiría el Municipio al programa de festejos un espectáculo más, digno de este pueblo culto y ilustrado».[4] La moció va tenir una bona acollida, però el projecte no va prosperar; una tònica que dissortadament es va repetir un munt de vegades al llarg del segle xx. Tanmateix, diversos events de caràcter econòmic de menor importància es van arribar a celebrar: el 1898 es va organitzar una exposició de ceràmica a la Llotja de Sevilla i el 1899, un concurs de maquinària agrícola en què hi van participar les principals foneries sevillanes.

Amb el canvi de segle, els intents per impulsar exposicions industrials a Sevilla van donar els primers resultats, tot i que no gaire espectaculars. Diverses personalitats rellevants de la societat civil de la capital andalusa van manifestar la necessitat ineludible d’organitzar esdeveniments que mostressin el progrés de la societat andalusa i desfer el tòpic segons el qual només reeixien els de caràcter merament festiu. «No debemos dejarnos llevar por espejismos nuestra Feria (Feria de Abril) no es afortunadamente una velada más; por mucha que sea la fascinación del conjunto, por brillante que sea el festejo, aquélla no puede estar vacía de contenido, debe tener como antaño, sus profundas raíces en la economía regional, y si las bases de ésta han variado en el transcurso del tiempo, una juiciosa política será la de plegarse a las nuevas condiciones, marchando por los nuevos cauces que señalan las realidades económicas actuales».[5] Aquesta voluntat es va fer evident l’any 1905, amb l’organització de l’Exposición de Industrias Locales, que va tenir un gran èxit de públic: «La Sevilla industrial se ha revelado tal como es, demostrando lo mucho que se trabaja y sus progresos, de que son elocuentes pruebas las industrias nuevas que figuran en el catálogo de la Exposición».[6] Tres anys després, el 1908, es va celebrar la festa anomenada España en Sevilla, amb una exposició regional de marcat caràcter patriòtic i folklòric que va tenir uns efectes econòmics positius per a la ciutat.

Cartell Gonzalo Bilbao Martínez (Sevilla, 1860 – Madrid, 1938) de les festes de Setmana Santa i de la Fira d’Abril de 1900.[7]

L’any 1922 va fracassar el primer intent d’instituir una exposició o fira anual i permanent similar a les que ja se celebraven a Barcelona i València. El promotors de la iniciativa la defensaven de la manera següent: «El extraordinario desarrollo industrial que en pocos años viene observándose en la región andaluza y en particular en su metrópoli, la necesidad de que llegue a conocimiento no sólo de las demás regiones de España, sino del extranjero, la labor artística que en todos los ramos realiza la industria y el obrero sevillano, hasta hoy desconocido, impone la necesidad ineludible de que se estudie la realización de una Feria de Muestras que, como las que se celebran periódicamente en Barcelona y Valencia, sea portavoz de las excelencias del artífice sevillano y propagandista eficaz de los productos de esta región».[8] Es va arribar a l’acord de fer la Fira de Mostres d’àmbit regional l’any següent, el 1923, amb el suport de l’Ajuntament de la ciutat i la Diputació de Sevilla. La iniciativa no va arribar a bon port i no es va celebrar, com ja acostumava a ser habitual. Únicament es va organitzar una Exposición de Productos Regionales al pavelló de Belles Arts de la plaça d’Amèrica, en el marc de les reunions iberoamericanes per a l’estudi del comerç exterior.


El moment de glòria per a la ciutat de Sevilla pel que fa als esdeveniments expositius va arribar l’any 1929 amb l’Exposición Iberomaericana. La idea de celebrar una exposició internacional a la capital andalusa va néixer l’any 1909. Van haver de passar dues dècades perquè el projecte esdevingués una realitat. La primera data prevista per inaugurar l’Exposició Iberoamericana va ser la de l’1 d’abril de 1911, però es va haver d’ajornar per al 1914. Aleshores, la conjuntura internacional, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial i els problemes colonials espanyols al nord d’Àfrica, juntament amb les disputes internes quant a la gestió de l’esdeveniment, la van anar retardant fins a l’any 1929. L’Exposició Iberoamericana es va inaugurar finalment el 9 de maig de 1929 i va restar obert fins al 30 de juny de l’any següent.

Cartell de l’Exposición Iberoamericana de Sevilla de l’any 1929-1930, obra de Gustavo Bacarisas Podestá (Gibraltar, 1873 — Sevilla, 1971).[9] Gustavo Bacarisas, nascut a Gibraltar en el si d’una família d’origen balear, va ser un reconegut pintor que va plasmar la seva creativitat en altres disciplines artístiques com l’escultura, la ceràmica i l’escenografia. En la seva faceta com a cartellista, destaca el cartell encarregat per l’Ajuntament de Sevilla de les festes de primavera de 1917 i el cartell de l’Exposició Iberoamericana de 1928. Pel que fa a aquesta darrera obra, paga la pena transcriure la descripció iconogràfica que del cartell de Gustavo Bacarisas va aparèixer a les pàgines del diari El Liberal: «... Sobre un fondo obscuro se destaca la evocación de la plaza de España, de cuyo centro emerge una Giralda estilizada, y delante de ella, en bien estudiada colocación, flamean las banderas de las diferentes nacionalidades ibero-americanas que han de estar representadas en el magno certamen, poniendo con la estridencia de sus colores la nota graciosa de un bien concebido contraste. Delante de la gran plaza, Iberia, arrogante, ofrece a las figuras que evocan a la América Latina el laurel de oro, símbolo acabado de la gloria que la vieja nación ibérica supo conquistar por y para sus hijas. La obra de Bacarisas es un acabado modelo de las de esta clase, por la genialidad en la concepción y por la justeza en la ejecución. Las tintas planas riman perfectamente en una entonación que conviene al cartel anunciador, y en el que todo es simbolismo».[10] D’acord amb l’opinió de Francisco Martín Cartaya,[11] Gustavo Bacarisas va ser el primer artista andalús que va assimilar la idea del cartell com a reclam publicitari, una obertura que els cartellistes dels anys següents no van saber, o no van voler, aprofitar.

El projecte de celebrar una Exposició Iberoamericana va tenir molt bona acollida. Segons els seus promotors, que ben aviat van tenir el suport de l’Ajuntament de Sevilla, l’esdeveniment havia de servir per projectar internacionalment la ciutat i modernitzar-la. Els principals objectius de la ciutat vinculats a l’Exposició van ser la reforma urbanística, el foment del turisme, la creació d’ocupació mitjançant la millora de l’activitat econòmica urbana i l’enfortiment de les relacions econòmiques i culturals amb els països americans. Els països que van participar a l’Exposició Iberoamericana van ser l’Argentina, el Brasil, Colòmbia, Cuba, els Estats Units, el Marroc, Mèxic, el Perú, Portugal, l’Uruguai i Xile. També hi va haver una representació destacada de les regions espanyoles i de les províncies andaluses.

El llegat més destacable de l’Exposició Iberoamericana cal cercar-lo en l’àmbit urbanístic. Fins aleshores i en comparació amb altres ciutats europees i espanyoles, Sevilla es trobava molt endarrerida quant a la prestació de serveis bàsics (clavegueram, pavimentació, proveïment de llum i aigua, habitatges, etc.). Gràcies a l’Exposició, Sevilla va fer un pas endavant molt considerable.

Cartell de Juan Miguel Sánchez de les Festes de Primavera i Setmana Santa en el marc de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929.

Durant el període republicà es van tornar a presentar diverses propostes per crear una fira de mostres anual i permanent. L’any 1936, es va constituir un comitè per impulsar la creació d’una fira de mostres a la capital andalusa, que es va reunir per primera vegada el 18 de novembre d’aquell any. Dos mesos més tard, el 15 de gener de 1937, l’Ajuntament de Sevilla va obtenir l’autorització per celebrar la Fira de Mostres com a complement de la tradicional Feria de Abril, no obstant això, el projecte va quedar aturat com a conseqüència de la Guerra Civil. L’any 1945 es va renovar l’autorització per celebrar una fira de mostres, però la iniciativa es va anar dilatant en el temps i no va ser una realitat fins al 1958. Com molt bé diu Nicolas Salas,[12] «fueron doce años de dilaciones y pérdidas de tiempo, que hicieron a Sevilla perder también oportunidades comerciales». Constatació que també plasmava Joaquín Carlos López Lozano a les pàgines del diari ABC l’any 1956: «Ahí tenemos a Murcia, que ya ha montado su Exposición o Feria de Muestras, dándole carácter regional para el Sureste del país y aquí estamos nosotros proyectando todavía, lo que vamos a hacer, pese a la bonísima voluntad de cuantos colaboran en el empeño».[13] López Lozano assenyalava els culpables: «porque quienes podían [...] —léase los comerciantes de Sevilla y su Cámara de Comercio— dormían el sueño apaciblemente sobre viejas leyendas».[14]

Finalment, la primera Feria Oficial de Muestras de Sevilla es va inaugurar el 14 d’abril de 1958. El director tècnic de la Fira, Francisco Sánchez-Apellaniz, expressava dos dies després de la inauguració com veia el futur de l’esdeveniment:

«Nosotros vemos la futura Feria de Sevilla compuesta de tres Ferias:
A1. La Gran Feria Velada, que es la que actualmente existe.
A2. La Feria de Muestras, que es la que dará contenido industrial y comercial, asegurando con ello la base económica indispensable para que perdure la Feria-diversión.
A3. La Feria-Exposición de Ganados Selectos, reanudando la que durante unos cuantos años existió.
Estas tres Ferias, independientes entre sí por razón de sus finalidades, que son distintas, pero perfectamente combinadas, porque son la parte de un todo, constituirían la Gran Feria Sevillana de aquí en adelante ».[15]

Sánchez-Apellaniz tampoc dubtava que en un termini curt la Fira esdevindria internacional, si més no iberoamericana: «No dudamos que una vez consolidada nuestra Feria de Muestras, como ya predecíamos en nuestro estudio publicado hace veintisiete años, su ámbito será ampliado previa la oportuna autorización ministerial, a Ibero-americana, es decir, Portugal y toda la América hispana y portuguesa».[16] En el mateix sentit es va expressar el marqués del Contadero, alcalde de Sevilla, en l’acte oficial d’inauguració de la primera Fira de Mostres de Sevilla: «Constituye la I Feria de Muestras sevillana, el paso inicial para la realización, si Dios quiere, en plazo no dilatado, de un más ambicioso empeño, cual es la magna feria de Muestras Iberoamericana, que, por mil razones históricas, geográficas y sentimentales ha de tener por sede natural a Sevilla».[17] En el mateix acte, Alberto Ullastres, ministre de Comerç, es congratulava que la Fira de Mostres de Sevilla fos una realitat, però no s’estalviava de criticar la manca de confiança de la societat civil sevillana envers el projecte firal, fet que havia conduït a nombrosos ajornaments degut a les dilacions constants en la presa de decisions estratègiques: «Por fin tiene Sevilla su feria de Muestras, o por mejor decir, por fin reúne Sevilla su feria de Muestras, porqué la tenía concedida, como sabéis, hace varios años, y confiando poco en sus fuerzas no se atrevía a celebrar su primera edición».[18]

Fulletó d’informació i propaganda de la II Fira de Mostres de Sevilla de l’any 1959.[19]

Dos anys després, en l’acte d’inauguració de la III Fira Oficial de Mostres de Sevilla, el president del seu Comitè Executiu, José J. González Reina, tornava a la càrrega en la demanda de la categoria d’iberoamericana per a la Fira de Mostres de Sevilla: «Por tercera vez abre sus puertas la Feria Nacional de Muestras en Sevilla, con el deseo de ser representación genuina de los productos de nuestra región. […] Estoy seguro de que las dignísimas autoridades que van honrar con su presencia el interior de nuestro recinto acabarán por comprender plenamente nuestros anhelos de que se nos conceda el que nuestra Feria Nacional de Muestras sea elevada a la categoría de Iberoamericana».[20] L’alcalde de la ciutat, Mariano Pérez Ayala, també incidia en aquest punt, alhora que feia una descripció de la realitat econòmica i de l’encaix que hi havia de tenir la Fira. L’estructura agrària i ramadera andalusa era la realitat econòmica sobre la qual es bastia la Fira de Mostres de Sevilla: «La Feria sevillana tiene, pues, en su origen, y necesita en su subsistencia, una base comercial para no caer en una ficción folklórica, incompatible con el realismo auténtico andaluz; pero esta base no puede ser ya el trajín clásico del ganadero que exhibía sus cuadras de caballos y mulas para admiración y deseo de los labradores castellanos y manchegos. Andalucía mecaniza su agricultura y necesita, por ello, de una fuerza y unos aperos muy distintos a los de antaño, que ha de proporcionar una industria auxiliar, y al intensificar sus cultivos con nuevos y mayores producciones, ha de buscar la defensa de su economía en industrias complementarias, cuya mercancía necesita dar a conocer con ambiciones de amplios mercados. He aquí, señores, la gran razón de la Feria de Muestras de Sevilla, por cuyo desarrollo y esplendor lucharemos, seguros de no fracasar. La Feria de Muestras de Sevilla no es una ficción ni es un simple deseo de figurar, por mero aunque legítimo orgullo regional al lado de otros certámenes nacionales. La Feria de Muestras de Sevilla, que ha de ser, por propio impulso, por derecho y por necesidad natural, de toda la región de Andalucía, con carácter hispano-americano, ha de lograr ese rango y categoría, pues a ello va unido nuestro nombre, nuestro porvenir y el porvenir de España en el concierto económico de las naciones».[21]

Altres veus reconeixien el retard en què es trobava el procés d’industrialització andalús i que la Fira era una oportunitat immillorable per corregir-lo: «como nuestra región se encuentra en el principio de su etapa de industrialización, la Feria de Muestras será un exponente de todos los progresos industriales actuales. [...] y esta lección de cosas vistas, que es la más fácil y al mismo tiempo la más eficaz, les convencerá de la necesidad de transformar sus métodos y procedimientos. Acelerará pues, el ritmo de la industrialización de la región».[22]

Durant el franquisme, la inauguració de la Fira es convertia en un acte solemne, talment com succeïa en totes les fires espanyoles, en què el protagonisme el tenia l’Església i l’Exèrcit, els fonaments sobre els quals s’aixecava el règim dictatorial. Els representants del món empresarial sempre quedaven relegats a un segon terme. Les cròniques de l’època il·lustren de manera fefaent l’atrezzo amb què s’embolcallaven aquests actes institucionals. Paga la pena de reproduir la crònica del diari ABC de la inauguració de la III Fira de Mostres de Sevilla: «Sobre el fondo del escenario, donde se había instalado el estrado, presidía un gran retrato del Caudillo entre banderas con los colores nacionales, como asimismo en los laterales figuraban ricos tapices. Ocupó la presidencia el cardenal arzobispo, que tenía a su derecha al director general de Expansión Económica; gobernador militar accidental, que representaba al capitán general de la II Región, que había tenido que ausentarse después de la bendición, y el alcalde de la ciudad. A su izquierda se encontraban el teniente general jefe de la Región Aérea del Estrecho, el gobernador civil y el comisario de ferias y exposiciones Comerciales».[23]

Fulletó d’informació i propaganda de la V Fira de Mostres Iberoamericana de Sevilla de l’any 1965.[24]

L’any 1961, els desitjos de les autoritats sevillanes es van fer realitat i la Fira de la ciutat va passar a denominar-se Feria Iberoamericana de Muestras de Sevilla. La lucidesa del ministre de Comerç, Alberto Ullastres, es va tornar a plasmar en el seu discurs durant l’acte d’inauguració, el 25 d’abril de 1961: «La Feria, por fin, Iberoamericana de derecho, tiene que fijarse un plazo para serlo de hecho. Yo haré lo que esté de mi parte en este y en el otro lado del Atlántico. Casi todo lo demás lo tienen que hacer los sevillanos. ¿Lo harán?».[25] Si l’any anterior Alberto Ullastres havia criticat subtilment la societat sevillana per les seves constants dilacions, en aquesta ocasió, el seu «¿Lo harán?» traspuava una manca de confiança envers el futur de la Fira Iberoamericana. La realitat de les edicions següents de la Fira va demostrar que la premonició del ministre de Comerç era totalment certa. L’esdeveniment firal es va veure immers en un llarg cicle d’interinitats que va perdurar quasi bé dues dècades. Durant aquest període, tots els intents de trasllat d’ubicació, de disposar d’instal·lacions permanents, d’organitzar salons i fires monogràfiques durant l’any, com a complement de la fira matriu, de donar-li a aquesta un contingut veritablement pràctic que servís a la promoció de l’economia sevillana i andalusa van ser inútils.

Fulletó d’informació i propaganda de la IV Fira de Mostres Iberoamericana de Sevilla de l’any 1964.[26]

En la dècada dels anys setanta del segle passat, la lluita dels responsables de la Fira Iberoamericana se centrava en dues qüestions: la necessitat d’un nou recinte firal i que la projecció iberoamericana de la Fira fos quelcom més que un adjectiu ampul·lós que acompanyés a la marca de l’esdeveniment. La primera, i més urgent, era trobar una solució per a la ubicació de la Fira, un espai on construir unes instal·lacions permanents i poder abandonar els jardins urbans de San Telmo que fins aleshores havien acollit l’esdeveniment firal. Per a les autoritats municipals, en un excés d’autocomplaença, la necessitat d’una nova ubicació responia a l’èxit de creixement que havia aconseguit. En l’acte d’inauguració de la XI Fira de Mostres Iberoamericana de Sevilla, l’alcalde de la capital andalusa, Juan Fernández Rodríguez-García del Busto, afirmava: «cuando se creó la feria de Muestras de Sevilla, los escépticos, los eternos descontentos, pensaron que el certamen de Sevilla no iba a alcanzar la mayoría de edad; que una Feria de Muestras iba bien en otras ciudades, pero que los sevillanos no conseguiríamos los que otros consiguieron; que Sevilla prefiere el ocio al negocio y que ya era bastante celebrar la llegada de cada primavera con el azahar en los naranjos de las plazas o en los pasos de las vírgenes y con el albero de la plaza de toros o en el Real de la Feria de Abril por el Prado de San Sebastián. Pero se equivocaron. Porqué los problemas que hoy tiene la XI Feria de Muestras de Sevilla son problemas creados por su extraordinario desarrollo. La Feria no está enferma, sino que por su desarrollo no cabe en los jardines de San Telmo».[27] Per la seva banda, el subsecretari de Comerç, Nemesio Fernández Cuesta, reiterava les crítiques que una dècada abans havia formulat Alberto Ullastres; una fira que formalment es considerava iberoamericana, però que en el millor dels casos només es podia qualificar com a familiar: «He de subrayar que esta Feria necesita ser vertebrada y requiere cobrar una fisonomía y una impronta a tenor de los ambiciosos objetivos que debe proponerse. Contará con las ayudas que haga falta, pero carecería de franqueza si no pusiera todo mi énfasis en el imprescindible esfuerzo propio que será necesario realizar, para que esta reunión, que he calificado de familiar, incorpore un mayor contenido efectivo y convierta en auténtica y representativa una denominación que hoy, hemos de reconocer, rebasa en mucho la realidad que encierra y que no cubre, en cambio, todos los propósitos que animaros sus albores fundacionales».[28] Aquell repte llençat pel ministre de Comerç l’any 1960, «¿Lo harán?», no havia trobat resposta i les oportunitats d’esdevenir un referent en el panorama firal espanyol s’anaven esvaint any rere any: «El enigma está en lo que vaya a ser la Feria de Muestras el día de mañana, después de haber perdido todas las monográficas que se han llevado otras organizaciones y otras ciudades».[29]

El nivell d’autocrítica dels responsables de la Fira va anar creixent en paral·lel al desencís que els causava la no resolució del conflicte sobre el recinte firal. En l’acte d’inauguració de la XIV Fira de Mostres Iberoamericana, José Jesús García Díaz, president del seu Comitè Executiu, era extremadament taxatiu en la seva anàlisi: «En 1974 [...] la feria de Muestras de Sevilla ha alcanzado los niveles básicos que pueden hacer posible su realidad. Quiero decir su realidad espléndida, no como mito y menos aún como verbena, sino como auténtico instrumento de promoción al servicio de la economía de nuestra zona, del valle del Guadalquivir y su entorno. [...] todo este esfuerzo [...] no serviría de nada si el certamen mantiene la interinidad de sus instalaciones provisionales, de un recinto inadecuado, que ha supuesto durante más de una década la frustración de los sevillanos. [...] La feria de Muestras de Sevilla necesita urgentemente su nuevo recinto, su sede permanente tanto para el certamen iberoamericano como para las ferias monográficas qu e ya tenemos programadas y otras que requieren nuestra entidad económica. [...] des de 1961 hasta 1972, la Feria de Muestras Iberoamericana ha vivido tres etapas, que van desde la esperanza del ideal iberoamericano a la pérdida de los objetivos que verdaderamente incumbían a nuestra Feria, pasando por la falta de criterio en cuanto a la política ferial, al mantenimiento de una imagen deformada de nuestro certamen, fomentada sobre todo por un proyecto de cambio de recinto y de relanzamiento que sólo existía sobre el papel y dejando pasar repetidas oportunidades de establecer ferias monográficas que respondían a las características socioeconómicas del Sur. Sevilla ha perdido diez años, con todas las consecuencias que ello supone en estos momentos en que las ferias de muestras, tanto a nivel internacional como nacional, están en trance de reestructuración. [...] La reestructuración (de la Feria) [...] sólo será posible cuando dispongamos del nuevo recinto. La interinidad crónica que padecemos impide la planificación sectorial, la creación de servicios permanentes, la programación de ferias y salones regionales y múltiples actividades anexas. [...] La falta de este recinto hasta triplica los gastos de mantenimiento, a la vez que frustra la creación de una auténtica empresa ferial. [...] Nosotros no podemos mantener por más tiempo la interinidad nacida en 1958. Son muchos años de esperanzas fallidas».[30] La interinitat de la qual parlava José Jesús García Díaz va persistir encara uns quants anys més.

Pel que fa al component iberoamericà de l’esdeveniment, la realitat era, si fa o no fa, com la de 1961, purament simbòlica. Segons, Juan Fernández Rodríguez-García del Busto, alcalde de Sevilla, «nada más ingrato que ver, un año más, que los sectores iberoamericanos, con una presencia que sólo es simbólica, quepan agrupados en el Casino de la Exposición. [...] Hemos de conseguir que si nuestra Feria de Muestras se llama específicamente Iberoamericana, que lo sea de verdad».[31] Mai ho va arribar a ser.

L’última edició de la Feria Iberoamericana de Sevilla que es va celebrar als jardins de San Telmo va ser la de l’any 1981: «después de veintiún años de presencia en unos jardines que siempre fueron un lugar inadecuado».[32] Es tancava un cicle: «Hoy se podría decir, la Feria Iberoamericana ha muerto, viva la Feria Iberoamericana. Pero una feria nueva y en unas instalaciones dignas y modernas, donde realmente puedan celebrarse jornadas de intercambio empresarial».[33] A partir d’aleshores, la marca Feria Iberoamericana de Sevilla (FIBES) ha continuat existint com a institució l’objectiu de la qual és organitzar salons monogràfics i congressos empresarials. La trajectòria de la Fira de Sevilla va ser molt erràtica, mai va aconseguir donar contingut al qualificatiu d’iberoamericana i la consecució d’un espai digne on ubicar les instal·lacions firals va arribar massa tard.




[1] Salas, Nicolas. Las ferias de Sevilla. Universidad de Sevilla. Sevilla: 1992, p. 156.
[2] Revista Europea, Madrid, 10 de maig de 1974, any I, volum I, núm. 11, p. 350.
[3] Galeria Albertina (AL). Inventarnummer: DG2004/4144
[4] Salas, Nicolas. Op. Cit., p. 160.
[5] Collantes de Terán, Francisco. «Nacimiento y renacimiento de la Feria». ABC, 22 d’abril de 1948.
[6] Salas, Nicolas. Op. Cit., p. 161-162.
[7] Galeria Albertina (AL). Inventarnummer: DG2004/4134
[8] Op. Cit., p. 164.
[9] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.033.
[10] Citat per Rodriguez Aguilar, Inmaculada Concepción. Arte y Cultura en la prensa. La pintura sevillana (1900-1936). Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla. Sevilla, 2000, p. 529-530. «Cartel anunciador de la Exposición». El Liberal, 4 de febrero de 1928.
[11] ABC, 8 de novembre de 1993.
[12] Op. Cit., p. 170.
[13] López-Lozano, Joaquín Carlos. «De la feria de ayer a la Feria de mañana». ABC, 20 d’abril de 1956.
[14] López-Lozano, Joaquín Carlos. «Nascencia, crecimiento y porvenir de la Feria de Muestras». ABC, 27 d’abril de 1973.
[15] Sánchez-Apellaniz, Francisco. «Historia de los concursos mercantiles internacionales y de la Feria de Muestras de Sevilla». ABC, 16 d’abril de 1958.
[16] Op. Cit.
[17] Salas, Nicolas. Op. Cit., p. 171.
[18] Op. Cit., p. 172.
[19] La Feria de Muestras de Sevilla abre sus puertas. Sevilla, 1959. AHCCB 1534.6.
[20] ABC, 8 d’abril de 1960.
[21] Op. Cit.
[22] Sánchez-Apellaniz, Francisco. «Historia de los concursos mercantiles internacionales y de la Feria de Muestras de Sevilla». ABC, 16 d’abril de 1958.
[23] ABC, 8 d’abril de 1960.
[24] AHCCB 1536.4.
[25] López-Lozano, Joaquín Carlos. «Punto y aparte». ABC, 21 d’abril de 1972.
[26] IV Feria de Muestras Iberoamericana. Sevilla, 1964. AHCCB 1536.4.
[27] ABC, 16 d’abril de 1971.
[28] Op. Cit.
[29] López Lozano, Joaquín Carlos. «Nascencia, crecimiento y porvenir de la Feria de Muestras». ABC, 27 d’abril de 1973.
[30] ABC, 23 d’octubre de 1974.
[31] Op Cit.
[32] Cañibano, B. J. ABC, 19 d’abril de 1981.
[33] Op Cit.

dissabte, 7 de gener del 2012

Pražské Vzorkové Veletrhy (PVV) [Fira de Mostres de Praga] (6)

Els cartells de la Fira de Mostres de Praga (5)

Detall recinte firal de Výstaviště a Holešovice, del cartell de Wavrina de l’edició de setembre de 1922 de la Fira de Praga.

Amb aquest article donarem per acabada la sèrie dedicada als cartells de la Fira de Mostres de Praga. Si en els altres articles hem agrupat els cartells per àmbits iconogràfics, aquest darrer és més aviat un calaix de sastre. Começarem per un cartell de 1921 estrictament informatiu adreçat al públic espanyol. El propòsit d’aquest cartells és convidar els comerciants espnyols a participar en l’esdveniment firal de la capital txeca. En aquesta composició no hi ha cap element gràfic que doni suport al text que, en un vermell intens, destaca sobre un fons blanc. En la part superior del cartell hi ha una llarga llista dels productes que els potencials compradors podren trobar a la Fira de Praga i a la part inferior informació d’interès per als possibles visitants. És interessant de destacar d’aquest cartell l’expressió «se habla Esperanto».Durant el primer terç del segle xxhi va haver un intent no reeixit de convertir l’esperanto en una llengua franca en el món dels negocis, talment com ho és l’anglès en l’actualitat. Més endavant dedicarem un article sencer a l‘esperanto i el món firal i presentarem alguns documents força curiosos.

Cartell de l’edició de febrer/març de 1921 de la Fira de Praga.[1]

El següent cartell, d’autor desconegut, correspon a la mateixa edició de la Fira de Praga que el cartell anterior, la de febrer i març de 1921. En la part esquerra del centre de la composició, apareix una noia abillada amb un vestit tradicional txec que sosté una copa de cristall de Bohèmia. Al seu davant, damunt de la taula de l’estand, hi ha diversos objectes tradicionals txecs: ceràmiques, cristalls, llibres, etc. Al seu darrera destaca la silueta d’una munió de gent que contempla diverses maquinàries industrials exposades en el recinte firal. Finalment, i com a fons de la composició, s’entreveuen diversos edificis emblemàtics de la ciutat de Praga. El text informatiu, en anglès i en vermell sobre fons blanc, es troba a la part inferior del cartell.

Cartell de l’edició de febrer/març de 1921 de la Fira de Praga.[2]

Aquest mateix cartell es va tornar a utilitzar en l’edició següent de la Fira de Praga, la de setembre de 1921. D’aquesta versió en castellà del cartell cal fer esment a la crida a la participació que es desprèn de l’expressió ¡Comerciantes, Industriales, Agricultores!, situada a la dreta de la part superior i que té continuïtat en la franja inferior.

Cartell de l’edició de setembre de 1921 de la Fira de Praga.[3]

En l’edició de març de 1922 es va tornar a utilitzar el mateix cartell que s’havia utilitzat en les dues edicions de 1921. En relació a les versions anteriors, en aquesta destaca la presència de la bandera de Txecoslovàquia a l’esquerra de la composició.

Cartell de l’edició de març de 1922 de la Fira de Praga.[4]

L’any 1923, els responsables de la Fira Internacional de Mostres de Praga (PVV) van produir una postal per promoure els dos esdeveniments firals d’aquell any, el del mes de març i el de setembre. El postal té els mateixos elements iconogràfics que els cartells de 1921 i 1922 (març), però la seva distribució en l’espai difereix notablement.


Postal per promoure les vistes a les dues edicions de la PVV de 1923.[5]

El recurs a reproduir el recinte firal com a motiu iconogràfic principal dels cartells de les fires de mostres europees va ser una constant durant tot el segle xx, especialment en les ciutats en què el recinte tenia un caràcter emblemàtic per a la ciutat que organitzava l’esdeveniment comercial i que podia ser fàcilment reconeixible per part del comerciants estrangers que havien de participar en la fira. El cas del recinte firal de Montjuïc de Barcelona és un dels exemples més característics d’aquesta estratègia comunicativa. La fira de Praga també va utilitzar aquesta estratègia, recordem els cartells presentats en articles anteriors en què el nou Palau de la Fira de Praga, inaugurat el 1928, va esdevenir nombroses vegades el motiu iconogràfic principal dels cartells de promoció de la PVV. Abans de la inauguració d’aquest emblemàtic edifici, la Fira Internacional de Mostres de Praga se celebrava en el recinte de Výstaviště a Holešovice. El cartell de l’edició de setembre de 1922 de la PVV és un dibuix de Wavrina d’aquest recinte firal d’exposició. En un primer terme les dues torres que donen entrada a l’interior del recinte, que s’obre amb una àmplia avinguda al final de la qual s’aixeca el palau d’exposicions.

 Cartell de Wavrina de l’edició de setembre de 1922 de la Fira de Praga.[6]

Ja que hem parlat del nou Palau Firal de Praga, presentem un cartell del gabinet de disseny Vilém Rotter (Brno, 1903 – 1978) que correspon a l’edició de setembre de la Fira de Praga. Es tracta d’una composició a base tres colors: el blanc, el blau i el vermell, els colors de la bandera de Txecoslovàquia. La imatge gràfica principal del cartell és el palau firal, que es va inaugurar el mes de setembre de 1928. A la dreta hi ha una franja de color vermell en la qual hi destaquen diversos productes que es poden trobar en una fira de mostres. El text informatiu, en txec i en blau, es troba a l’esquerra de la part superior i les dates de celebració de l’esdeveniment firal a la part inferior.


Cartell del gabinet de disseny de Vilém Rotter de l’edició de setembre de 1938 de la Fira de Praga.[7]

El cartell de l’edició de setembre de 1933 de la Fira de Praga és l’únic en què la roda dentada, al·legòrica de la indústria, té un paper destacat en la composició iconogràfica d’un cartell de promoció de la PVV. És un fet si més no estrany, ja que després de Mercuri i els seus atributs, la roda dentada és el recurs iconogràfic utilitzat més sovint per promoure un esdeveniment firal. Sobre un fons groc destaca una roda dentada a l’esquerra de la part inferior, que du un eix que l’uneix a una petita roda vermella i alada, que al·ludeix a qualsevol dels atributs de Mercuri (casc alat, sandàlies alades i caduceu), el déu protector del comerç. La roda petita està unida mitjançant una cinta blanca a una altra roda més gran, també vermella que du impresa en blanc la sigla de la Pražské Vzorkové Veletrhy (Fira de Mostres de Praga), PVV. El text informatiu, en alemany i en negre i lleugerament inclinat, es troba a la part superior, mentre les dates de celebració de l’esdeveniment firal a la dreta de la part inferior.


 Cartell de l’edició de setembre de 1933 de la Fira de Praga.[8]

El cartell que František Kardaus (Hořesedly, 1908 —Praga,1959) va fer per a l’edició de setembre de 1937 de la Fira de Praga, és una composició a base tres colors: el blanc, el blau i el vermell, els colors de la bandera de Txecoslovàquia. L’element iconogràfic principal d’aquest cartells és una figura femenina amb un barret frigi vermell, que simbolitza la república de Txecoslovàquia. La figura femenina alça el braç esquerre amb la mà del qual subjecta una corona de llorer. La figura gira sobre si mateixa i genera al nom de la ciutat ‘PRAHA’, en vermell i als seus peus. El text informatiu, en blau, es troba a la part inferior del cartell.

Cartell de l’edició de setembre de 1937 de la Fira de Praga de František Kardaus.[9]

En el cartell de l’edició de març de 1941 de la Fira de Mostres de Praga destaquen, sobre un fons verd, dos elements iconogràfics: una peça de cristall de Bohèmia, un dels productes més emblemàtics de Txecoslovàquia, i, al darrera i en vermell, una màquina industrial. Dins de la peça de cristall s’entreveu el castell i la catedral de Praga, un dels referents arquitectònics més rellevants de la ciutat. El text informatiu, en txec i en groc, es troba a la part superior i inferior del cartell.


Cartell de l’edició de març de 1941 de la Fira de Praga de Heiter.[10]

L’últim cartell de la PVV, el de l’edició de maig i juny de 1951, és una composició fotogràfica en blanc i negre. Destaquen tres fulletons on es pot llegir l’expressió ‘made in Czechoslovakia’, una peça de cristall de Bohèmia, una roda dentada i un parell de guants. El text informatiu, en francès i en negre sobre fons clar, es troba a la part inferior del cartell i les dates de celebració de l’esdeveniment firal, en blanc, a la dreta de la part superior.

Cartell de l’edició de març de 1951 de la Fira de Praga.[11]

En els sis articles que hem dedicat a la Pražské Vzorkové Veletrhy (PVV), l’esdeveniment firal bianual que es va celebrar entre 1920 i 1951 a la capital txeca, hem presentat 41 cartells de promoció, més dues portades de catàlegs que, molt probablement, reprodueixen els cartells de les respectives edicions de la PVV. També hem reproduït el cartell de l’Exposició Nacional de Praga de 1891 i el de l’Exposició del Jubileu de 1908.



[1] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.018.
[2] <http://www.liveauctioneers.com/item/5079083>.
[3] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.019.
[4] MDK. Katalógus rekord: 000002776852.
[5] AHCCB 543.17.
[6] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.198.
[7] SNM. Identifier: 21422769.
[9] <http://www.terry-posters.com>.
[10] SNM. Identifier: 21389706.
[11] <http://www.vloemans.net>.