Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Feria Iberoamericana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Feria Iberoamericana. Mostrar tots els missatges

dilluns, 23 de gener del 2012

Feria Oficial y Nacional de Muestras en Sevilla / Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla (3)

Els cartells de la Fira de Sevilla (2)

Detall del cartell de Justo García Girón de la XIII Feria de Muestras Iberomaericana de Sevilla de 1973.

Els cartells de la Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla

L’any 1961, la Fira de Mostres de Sevilla va passar a denominar-se oficialment Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla. Els dos primers cartells que presentem són de Guillermo Bonilla García, dels anys 1962 i 1964. Recordem que Guillermo Bonilla ja havia fet el cartell de la segona edició de la Feria Nacional de Muestras, el de l’edició de l’any 1959. Els dos cartells són força similars quant als elements iconogràfics que formen part de la composició. En el cartell de 1962, una nau amb la vela desplegada solca les ones del mar. El pal de la nau és la torre de la Giralda, el principal referent arquitectònic de la ciutat de Sevilla. A la dreta de la composició i de dalt a baix hi ha una fletxa negra sobre la qual destaquen les banderes dels països participants en l’esdeveniment firal. Curiosament, hi manca la bandera espanyola, la del país organitzador. També cal destacar la inexistència de l’escut de Sevilla, fet que contradeia les bases del concurs de cartells de la Fira: «en los originales figurará la siguiente leyenda: “II Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla, 10-30 de abril de 1962”. También deberán llevar el escudo de Sevilla en tamaño reducido».[1]

Cartell de Guillermo Bonilla García de la II Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla de l’any 1962.[2]

La composició iconogràfica del cartell de 1964 també té com a motiu central una nau, confeccionada amb les banderes dels països iberoamericans, els Estats Units i les Filipines, que participen en l’esdeveniment firal. Sobre un fons negre, la nau solca damunt les ones guiada per un astre simbolitzat per la roda dentada, al·legoria de la indústria, ubicada a la dreta de la part superior. En el llum de popa de la nau hi ha les tres figures que apareixen en l’escut de la ciutat de Sevilla: el rei Ferran III de Castella i Lleó, el Sant, acompanyat per sant Isidor de Sevilla i sant Leandre de Sevilla. A diferència del cartell de la Fira Iberoamericana de 1962, la bandera espanyola sí que hi és, representada al capdamunt del pal major, per damunt la cofa de la nau.

Cartell de Guillermo Bonilla García de la IV Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla de l’any 1964.[3]

José M. Padilla, guanyador del concurs de cartells convocat per la Fira sevillana per a l’any 1963, utilitza com a element gràfic principal una corriola. La roda més gran porta dibuixades les 22 banderes dels països participants i, al centre de la roda i d’una mida molt més gran, la bandera espanyola, representativa del país organitzador. A l’esquerra de la part superior hi ha una altra roda més petita unida a l’anterior per una corda o un cable. A l’interior d’aquesta roda, sobre un fons groc, hi ha una nau amb les veles desplegades, el casc de la qual és mitja roda dentada, símbol de la indústria. Aquesta nau recorda el motiu central del cartell de Guillermo Bonilla de 1962. En un segon terme, apareix l’ombra d’una espiga de blat, referència a l`agricultura, i , novament, una roda dentada. Aquest cartell, com el de 1962, tampoc incorpora l’escut de la ciutat de Sevilla.

Cartell de José M. Padilla de la III Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla de l’any 1963.[4]

Els tres cartells següents, els dels anys 1967, 1968 i 1969 són obra de José Álvarez Gámez (Sevilla, 1925 - 1997). El principal recurs gràfic de la composició cartell de la setena edició de la Feria de Muestras Iberoamericana, la de l’any 1967, és una àncora, la part central de la qual és la Giralda, el referent arquitectònic de la ciutat de Sevilla. Una cinta amb les banderes dels països iberoamericans participants a la Fira penja del capdamunt de l’edifici. A l’esquerra de la part superior, una roda dentada groga, al·legoria de la indústria, simula una brúixola.

Cartell de José Álvarez Gámez de la VII Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla de l’any 1967.[5]

Del cartell de la vuitena edició (1968) de la Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla cal destacar el fet que apareix per primera vegada el que esdevindrà el logotip de la Fira, que no és altre que l’escut de l’Exposició Iberoamericana celebrada els anys 1929-1930 circumscrit dins d’una roda dentada. Tres elements formen l’esmentat escut: la torre de la Giralda, que descansa sobre un globus terraqüi en la ubicació que correspondria a la península Ibèrica, i, al fons, una caravel·la. L’escut va ser dissenyat pel pintor i cartellista Santiago Martínez Martín (Villaverde del Río 1890 - Sevilla, 1979).

Escut creat per Santiago Martínez Martín de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929 i 1930 que, a partir de 1968, va esdevenir el nucli central del logotip de la Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla.

Els principals elements iconogràfics del cartell de 1968 de José Álvarez Gámez són dues rodes dentades que destaquen sobre un fons blau. En la roda superior, la més petita, s’hi circumscriu el logotip de la Fira i en la roda inferior, l’esfera terrestre amb Amèrica del Sud com a referent iberoamericà de l’esdeveniment firal.

Cartell de José Álvarez Gámez de la VIII Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla de l’any 1968.

El darrer cartell de José Álvarez Gámez, el de 1969, simula una medalla formada pel logotip de la Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla, la roda dentada amb la torre de la Giralda, la caravel·la i l’esfera terrestre, de la qual pengen cinc cintes amb les banderes del diversos països que participen en l’esdeveniment firal.

Cartell de José Álvarez Gámez de la IX Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla de l’any 1969.

Jósé Álvarez Gámez també va fer el cartell de XIV Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla de l’any 1974, tanmateix és un cartell que no he pogut localitzar i, per tant, no puc descriure’l.

El disseny del cartell de la cinquena edició de la Fira Iberoamericana, la de 1965, és molt simple Un molinet de vent, com el que podria utilitzar la canalla en qualsevol fira de festa major, és el motiu central d’aquest cartell firal, que ocupa les dues terceres parts superiors de la composició. La única referència a possibles activitats econòmiques és el nucli central del molinet, una circumferència vermella on destaca un nau iconogràfica nàutica al·lusiva a l’activitat comercial─, el casc de la qual és mitja roda dentada ─iconogràfica vinculada a l’activitat industrial. De fet, aquesta imatge, la de la nau, la va utilitzar José M. Padilla l’any 1963.

Cartell de la V Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla de l’any 1965.

Ramón Escudero Molina és l’autor del cartell de la Fira de Mostres Iberoamericana de Sevilla de l’any 1972. El jurat del concurs de cartells de la Fira va escollir l’obra d’Escudero que tenia per lema Mundo Ibérico”. Segons el jurat, «es un cartel de traza moderna, sencilla y original, de colores llamativos sobre fondo negro».[6] El principal recurs d’aquest cartell és una caixa de colors cridaners en forma de cub i oberta per la part superior. A l’interior s’entreveu un globus terraqüi de tons blavosos en què només hi són representats els paral·lels i els meridians. A l’interior de la tapa superior del cub hi ha imprès el logotip de la Fira. Ramón Escudero Molina també va ser l’autor dels cartells de les edicions de 1966, 1977 i 1978, però no els he pogut localitzar i per tant no els he pogut descriure.

Cartell de Ramón Escudero Molina de la XII Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla de l’any 1972.[7]

El cartell de la Fira de Mostres Iberoamericana de Sevilla de l’any 1973 és de Justo García Girón (Sevilla, 1941). Sobre un fons blau marí, un estol d’orenetes, que representen les banderes dels països iberoamericans presents a la Fira i encapçalada per la que du la bandera espanyola, s’adreça cap a l’extrem superior esquerre de la composició on hi ha el logotip de la Fira, la roda dentada amb la torre de la Giralda, la caravel·la i l’esfera terrestre. Justo García Girón també va fer el cartell de X Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla de l’any 1970, tanmateix és un cartell que no he pogut localitzar i, per tant, no puc descriure’l.

Cartell Justo García Girón de la XIII Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla de l’any 1973.[8]

Amb aquest article acabem la sèrie dedicada a la Fira de Mostres de Sevilla. Malauradament no hem pogut exposar tots els cartells ja que ens ha estat impossible de localitzar-los i visualitzar-los tots. D’alguns n’hem pogut esbrinar l’autor, però d’altres, ni això. Concretament ens manquen els de 1961 (Juan Fernández Bautista), 1966 (Ramon Escudero Molina, també va fer els de 1977 i 1978), 1970 (Justo García Girón), 1971 i, a partir de 1974 (José Álvarez Gámez), tots. Sí algú de vosaltres ens pot oferir informació us ho agrairíem molt.





[1] ABC, 9 de març de 1961.
[2] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.066.
[3] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.114.
[4] AHCCB.
[5] VII Feria de Muestras Iberoamericana. Sevilla, 1962. AHCCB 1537.1.
[6] ABC, 17 d’abril de 1971.
[7] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.313.
[8] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.313.

dilluns, 16 de gener del 2012

Feria Oficial y Nacional de Muestras en Sevilla / Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla (2)

Els cartells de la Fira de Sevilla (1)


Les principals fires espanyoles convocaven concursos per escollir els cartells que havien de promocionar els respectius esdeveniments. Les convocatòries eren obertes a tots els artistes espanyols, però quasi bé sempre els projectes guanyadors acostumaven a ser obra de creadors locals, possiblement perquè coneixien de primera mà les particulars preferències estètiques dels membres del jurat que havia d’emetre el seu veredicte. Pel que fa a Sevilla, l’Ajuntament de la ciutat convocava els concursos de cartells de Setmana Santa i la Feria de Abril, l’Ateneu de Sevilla, el de la cavalcada dels Reis d’Orient; i el Comitè Executiu de la Fira, el del seu esdeveniment anual. Si s’analitza el període comprés entre 1958 i 1981, el nivell d’endogàmia entre els creadors sevillans va ser molt elevat. Guillermo Bonilla García, autor dels cartells de la Fira de 1959, 1962 i 1964, també va fer els de Setmana Santa de 1959 i 1961; Ramón Escudero Molina, els de la Fira de 1966, 1972, 1977 i 1978, i els de Setmana Santa de 1968 i 1969; José Álvarez Gámez, el més prolífic, els de la Fira de 1967, 1968, 1969 i 1974, els de Setmana Santa de 1960 i 1977, els de la Feria de Abril de 1961, 1965, 1966, 1973 i 1974, i els de la cavalcada dels Reis d’Orient de 1964, 1969 i 1970; Justo García Girón, els de la Fira de 1970 i 1973, i el de la Feria de Abril de 1969. És just reconèixer que alguns creadors sevillans també van tenir un paper rellevant en el cartellisme firal d’altres ciutats espanyoles en la dècada dels anys cinquanta. Manuel Troncoso Jurado va dissenyar cartells per a la Fira de València (1949 i 1952) i la de Saragossa (1952); també ho va fer José Álvarez Gámez, per a la Fira de València (1952 i 1953) i la de Saragossa (1954 i 1956).

Cartell de la Feria de Abril de Sevilla de 1961 de José Álvarez Gàmez.

La presència de creadors foranis entre els guanyadors dels concursos de cartells sevillans va ser pràcticament nul·la. Tot i això, hi va haver alguna excepció. El 3 de juny de 1960, la premsa andalusa anunciava el guanyador del concurs de cartells per a l’edició de la Fira de Mostres de Sevilla de 1961, sorprenentment, els dos guanyadors no eren artistes sevillans: «el Comité Ejecutivo de la Ferial Oficial y Nacional de Muestras se reunió ayer para fallar el concurso de carteles anunciadores del IV certamen. [...] El número de bocetos presentados al concurso era de 183, algunos de ellos realizados por artistas catalanes, vascos y de distintas capitales. [...] Primer premio de 7.500 pesetas, al título “Chiqui”, original de don Juan Fernández Bautista, de Barcelona. Segundo, de 5.000 pesetas, a “Perla”, de don Eusebio Guenaga, de Bilbao. Tercero, de 3.500 pesetas a “Mercado”, presentado por el señor Álvarez Gámez, de Sevilla».[1] Ramon Escudero Molina i Justo García Girón, davant el fet que els cartellistes i dissenyadors gràfics d’altres indrets de l’Estat espanyol no es presentessin als concursos convocats a Sevilla, consideraven que «las especiales circunstancias de Sevilla han cohibido a todos. Una cierta desconfianza les ha alejado de aquí».[2]

Al principi de la dècada dels anys setanta del segle passat es va començar a qüestionar la qualitat del cartellisme andalús i l’eficàcia dels concursos de cartells. Manuel Ferrand, a les pàgines de l’edició sevillana del diari ABC constatava «una notoria escasez de fantasía y prácticamente ninguna relación con lo que se hace en el resto de Europa: repetición de motivos, sujeción a cánones establecidos por la costumbre, estancamiento en una visión pretérita. Se diría que la mayor parte de los carteles están concebidos y resueltos según receta: una sola, factible de conseguir el premio».[3] Els artistes sevillans atribuïen aquesta evolució negativa al fet que els concursos que es convocaven i els guardons que es donaven tenien una influència nefasta en la qualitat dels treballs. L’artista Francisco Maireles Vela apuntava la causa: «el cartel es elegido por un grupo que no entiende de esta materia y que actúa como el que escoge el almanaque más bonito».[4] Les conseqüències d’aquesta dinàmica van ser nefastes per al cartellisme andalús i els mateixos artistes n’eren conscients. Francisco García Gómez no podia ser més contundent: «nuestros carteles hace tiempo que perdieron toda idea de actualidad. Nuestra ciudad vive de espalda a un arte que en los demás países de Europa ha alcanzado cimas insospechadas y con el que se investiga constantemente sobre nuevas formas de expresión y contenido. Pensamos nuestros carteles para nosotros, hacemos un arte de patio de vecindad, sin tener para nada en cuenta la universalidad de este medio de expresión. Carteles de Inglaterra, de Hungría, de Polonia (y en España, preferentemente, de Barcelona), harían poner el grito en el cielo a nuestros paisanos. En Sevilla no se organizan exposiciones ni conferencias sobre el arte del “afiche”».[5] Per a altres artistes, com Francisco Mariscal Serrano, guanyador diverses vegades del concurs de cartells de Setmana Santa, el tradicionalisme inherent a la pròpia societat andalusa, i especialment sevillana, no era un estímul per innovar i evolucionar artísticament: «el cartel debe responder fielmente a un fin. Si las fiestas sevillanas permanecen inmutables, el cartel que las represente ha de atenerse a esos cánones, aunque algunos los tachen de ya vistos, pues ya vistas son para nosotros las citadas fiestas, y, aunque el avanzado mundillo artístico lo conceptúe de retrógrado, pues en la sinrazón del arte actual no cabe la expresión del tradicional sentir del pueblo de Sevilla».[6] Certament, en la dècada dels anys setanta, la major part dels artistes més rellevants van deixar de presentar-se als concursos. Aquest fet va provocar que el nombre de projectes presentats disminuís i que la qualitat de les obres es ressentís de forma molt notable. Algunes institucions, com l’Ajuntament de Sevilla, van procurar compensar aquest dèficit ampliant les bases dels concursos i així donar cabuda a altres formes d’expressió artística, principalment la fotografia.

Cartell de la Feria de Abril de Sevilla de 1969 de Justo García Girón.

Els cartells de la Feria Oficial y Nacional de Muestras en Sevilla

Amb el nom de Feria Oficial y Nacional de Muestras en Sevilla, es van celebrar tres esdeveniments firals, els de 1958, 1959 i 1960. El cartell de la primera edició de la Fira de Mostres de Sevilla (1958) és obra de Gil Japón. Sobre un fons blau destaca la Península Ibérica d’un color ataronjat circumscrita en una roda dentada, al·legoria de la indústria. Del punt geogràfic de la ciutat de Sevilla emergeix la Giralda, el principal referent arquitectònic de la capital andalusa. En l’angle superior esquerre de la composició hi destaca una versió esquemàtica de l’escut de Sevilla, que d’acord amb les bases del concurs, havia d’aparèixer en la composició del cartell. En l’escut de la ciutat de Sevilla hi apareixen tres figures: el rei Ferran III de Castella i Lleó, amb una espasa a la mà dreta i la bola del món a l’esquerra, acompanyat de dos bisbes amb mitra i bàcul, sant Isidor i sant Leandre de Sevilla. En la part inferior es pot llegir ‘NO8DO’ [‘8’ és el dibuix d’una troca, una corda enrotllada, en castellà ‘madeja’], que vindria a dir “NO-MADEJA-DO” (“NO ME HA DEJADO”), expressió que al·ludeix a la fidelitat que va prestar la ciutat al rei Alfons X en l’enfrontament que va mantenir amb el seu fill Sanç IV i és el lema de la ciutat. El lema de la ciutat de Sevilla ocupa un lloc destacat en la composició de Gil Japón, confeccionat amb una filigrana d’un blau menys intens que el fons i just al darrera de la Giralda.

Cartell de Ia Feria Oficial y Nacional de Muestras en Sevilla de 1958 de Gil Japón.[7]

Guillermo Bonilla García és l’autor del cartell de la II Fira de Mostres de Sevilla, la de 1959, i també dels cartells de la II i IV Fira de Mostres Iberoamericana (1962 i 1964). En el cartell de 1959, en un primer terme destaquen, sobre un fons negre, tres globus que d’acord amb la seva posició simulen la bandera espanyola. Un dels globus porta el casc alat, un dels atributs de Mercuri, el déu protector del comerç. A l’esquerra de la part inferior destaca la presència d’una roda dentada, al·legoria de la indústria, i al seu davant tres espigues de blat, que simbolitzen l’agricultura, i al darrera, la Giralda, el referent arquitectònic de la ciutat de Sevilla. Dos elements destaquen d’aquesta composició, l’escut de la ciutat de Sevilla, a la dreta de la part inferior, i dos astres orbitant a l’entorn d’un tercer, a la dreta de la part superior. La composició d’aquest cartell, tot i les al·legories descrites anteriorment, recorda més el reclam d’una festa major de poble que no pas el d’un esdeveniment de caire econòmic com és una fira de mostres d’una ciutat important.

Cartell de II Feria Oficial y Nacional de Muestras en Sevilla de 1959 de Guillermo Bonilla García.[8]

En el marc de la Fira de Mostres de Sevilla de l’any 1959 es van celebrar les primeres Jornades Nacionals de l’Embalatge. Es tracta d’un cartell d’autor desconegut, la composició del qual és molt simple. La part central de la composició és una caixa, referència a les Jornades d’Embalatge, oberta per la part superior d’on surt una figura que, amb un gran somriure, assenyala amb el dit índex el lloc on presumiblement se celebren les Jornades. A l’esquerra de la part inferior, en un requadre groc, es reprodueix amb en negre, tot i que amb algunes diferències notables, la composició del cartell de Gil Japón de la Fira de Mostres de Sevilla de l’any anterior (1958). Les diferències en relació al cartell original són les següents: la inclinació de la roda dentada, l’ombra que es projecta sobre les façanes de la Giralda i la ubicació del lema de Sevilla (NO8DO), centrat darrera el monument sevillà; a més, hi ha un element nou, les ales de Mercuri, el déu protector del comerç, incrustades a la base de la Giralda. La mediocritat d’aquest cartell és força evident, tant pel que fa als recursos iconogràfics emprats com a la combinació de colors de cadascuna de les parts.

Cartell d’autor desconegut de les 1as Jornadas Nacionales de Embalaje celebrades en el marc de II Feria Oficial y Nacional de Muestras en Sevilla de 1959.[9]

Francisco Martín Cartaya desenvolupa un plantejament estètic i iconogràfic del cartell de la III Fira de Mostres de Sevilla de l’any 1960 radicalment contraposat al de Guillermo Bonilla de l’edició de l’any anterior. En el centre de la composició, sobre un fons blau, destaquen únicament dos recursos iconogràfics: la roda dentada, al·legoria per excel·lència de la indústria, i la lletra ‘S’, la inicial del nom de la ciutat de Sevilla, confeccionada amb un full blanc a base de plecs en un exercici de subtil papiroflèxia. A la dreta de la part superior, com manen les bases del concurs de cartells de la Fira de Sevilla, hi ha l’escut de la ciutat.

Cartell de III Feria Oficial y Nacional de Muestras en Sevilla de 1960 de Francisco Martín Cartaya.[10]




[1] ABC, 3 de juny de 1960.
[2] ABC, 26 d’octubre de 1968.
[3] Ferrand, Manuel. ABC, 12 d’octubre de 1973.
[4] Op. Cit.
[5] Op. Cit.
[6] Op. Cit.
[7] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.072 i 7323 (dos exemplars).
[8] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.096.
[9] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.159.
[10] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.322.

dilluns, 9 de gener del 2012

Feria Oficial y Nacional de Muestras en Sevilla / Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla (1)

Els antecedents de la Fira de Mostres de Sevilla

Detall del cartell de l’Exposición Iberoamericana de Sevilla de l’any 1929-1930, obra de Gustavo Bacarisas Podestá.

València i Barcelona han estat al llarg del segle xx els referents de l’Estat Espanyol de ciutats firals amb projecció internacional. Al seu darrera hi ha hagut un conjunt de ciutats mitjanes que també han organitzat amb més o menys èxit i amb continuïtat esdeveniments firals, primer d’àmbit nacional i, posteriorment, internacional. Entre aquestes ciutats destaca Sevilla, tot i que es va apuntar a la cursa ben entrada la segona meitat del segle i sense gaire èxit. La primera Feria Nacional y Oficial de Muestras de Sevilla es va inaugurar el 14 d’abril de 1958 als jardins de San Telmo. Amb aquest nom es van celebrar tres edicions (1958, 1959 i 1960). A partir de 1961, a l’esdeveniment se li va atorgar un component de caràcter internacional i va passar a anomenar-se Feria de Muestras Iberoamericana de Sevilla.

Els antecedents de la Fira de Mostres de Sevilla cal anar a cercar-los a la tradicional Feria de Abril que, des de 1847, se celebra tradicionalment a la capital andalusa. Dos metecs van ser els principals impulsors, el basc José M. Ibarra i el català Narcís Bonaplata. La Feria de Abril va néixer amb la voluntat de promoure la ramaderia, l’agricultura, les indústries i el comerç vinculats al sector primari. Aquest objectiu fundacional es va anar difuminant progressivament i el caràcter festiu de la Feria va guanyar protagonisme en detriment del caràcter mercantil i ramader. Malgrat la desfiguració de l’objectiu fundacional, els tímids intents de la societat sevillana de crear exposicions mercantils i industrials van persistir, «de las que existen noticias poco concretas en anales e historias de la ciudad, respecto a su identidad económica, pero con la certeza de que evidentemente existieron».[1] L’any 1858, per exemple, va tenir lloc una exposició agrícola i industrial al Reial Alcàsser de Sevilla.

El primer gran esdeveniment que va tenir una àmplia repercussió va ser l’Exposición Bético-Extremeña, celebrada l’any 1874 a les galeries i patis de l’Alcàsser de Sevilla. L’Exposició, d’àmbit regional, tenia cinc àmbits temàtics: ciències, agricultura, Indústria, belles arts i floricultura. La Revista Europea en va fer la descripció següent: «La exposición bético-extremeña que se está celebrando en los magníficos salones del Alcázar de Sevilla, es notable por muchos conceptos. Entre los productos agrícolas llaman la atención los presentados por el marqués de la Gomera, de Osuna, D. Antonio Fernández Negrete y D. José Sáenz de Juano. En el ramo de perfumería ha presentado un grande y variado surtido la fábrica de los señores Tena, hermanos. Entre los productos cerámicos figuran en primera línea los de Pickman y compañía, y también han presentado estatuas, jarrones y otros objetos de mérito los señores Pelli, Perouse y Montalvan, de Triana. En objetos de corcho hay una gran riqueza, llamando mucho la atención un aderezo de señora, que es un trabajo curiosísimo. El cuerpo de Artillería ha expuesto varios productos de sus fábricas. En cromo-litografías, trabajos oleográficos y fotografías, hay láminas de gran mérito de D. Fausto Muñoz, de Málaga, y artistas sevillanos. Los pianos presentados por el señor Cavayé son de bastante mérito. D. Miguel Trillo, premiado en la exposición de Viena, ha presentado unos preciosos arabescos, que llaman mucho la atención. Los artefactos de hierro, acero y otros metales de las fábricas sevillanas de San Clemente, San Antonio y Portilla, son de primer orden».[2] Tot i que l’Exposició va tenir un relatiu èxit, el component industrial va ser més aviat migrat, fet que reflectia la realitat andalusa de mitjan segle xix, una societat predominantment agrària i on el desenvolupament industrial era encara una quimera. El mes de setembre de l’any següent va obrir les portes la Feria de San Miguel, una fira ramadera que es va convertir ràpidament en un esdeveniment festiu, com ho era també la Feria de Abril.

Cartell de les festes de Setmana Santa i de la Fira d’Abril de 1899.[3]

Entre 1875 i 1892 es van continuar organitzant exposicions locals de tipus comercial i sovint amb un component industrial; una dinàmica que va cristal·litzar l’any 1892 amb la presentació d’una moció a l’Ajuntament de la capital andalusa que reivindicava la celebració d’una gran exposició industrial a Sevilla aprofitant l’empenta que tenia la Feria de Abril: «Algo debe hacer el Ayuntamiento para prosperidad de las industrias sevillanas, creando una Exposición de Artes Industriales en donde todos aquellos productos poco conocidos de los extranjeros y aún de los españoles mismos, que abundan en Sevilla y son muestra de su adelanto y cultura, luzcan reunidos, y exhibidos y presentados con arte puedan apreciarse mejor, facilitándose de ese modo el que se conozcan y adquieren por el crecido número de forasteros y extranjeros que durante las festividades de abril concurren a esta ciudad y así luciría sus adelantos y prosperaría la industria sevillana y añadiría el Municipio al programa de festejos un espectáculo más, digno de este pueblo culto y ilustrado».[4] La moció va tenir una bona acollida, però el projecte no va prosperar; una tònica que dissortadament es va repetir un munt de vegades al llarg del segle xx. Tanmateix, diversos events de caràcter econòmic de menor importància es van arribar a celebrar: el 1898 es va organitzar una exposició de ceràmica a la Llotja de Sevilla i el 1899, un concurs de maquinària agrícola en què hi van participar les principals foneries sevillanes.

Amb el canvi de segle, els intents per impulsar exposicions industrials a Sevilla van donar els primers resultats, tot i que no gaire espectaculars. Diverses personalitats rellevants de la societat civil de la capital andalusa van manifestar la necessitat ineludible d’organitzar esdeveniments que mostressin el progrés de la societat andalusa i desfer el tòpic segons el qual només reeixien els de caràcter merament festiu. «No debemos dejarnos llevar por espejismos nuestra Feria (Feria de Abril) no es afortunadamente una velada más; por mucha que sea la fascinación del conjunto, por brillante que sea el festejo, aquélla no puede estar vacía de contenido, debe tener como antaño, sus profundas raíces en la economía regional, y si las bases de ésta han variado en el transcurso del tiempo, una juiciosa política será la de plegarse a las nuevas condiciones, marchando por los nuevos cauces que señalan las realidades económicas actuales».[5] Aquesta voluntat es va fer evident l’any 1905, amb l’organització de l’Exposición de Industrias Locales, que va tenir un gran èxit de públic: «La Sevilla industrial se ha revelado tal como es, demostrando lo mucho que se trabaja y sus progresos, de que son elocuentes pruebas las industrias nuevas que figuran en el catálogo de la Exposición».[6] Tres anys després, el 1908, es va celebrar la festa anomenada España en Sevilla, amb una exposició regional de marcat caràcter patriòtic i folklòric que va tenir uns efectes econòmics positius per a la ciutat.

Cartell Gonzalo Bilbao Martínez (Sevilla, 1860 – Madrid, 1938) de les festes de Setmana Santa i de la Fira d’Abril de 1900.[7]

L’any 1922 va fracassar el primer intent d’instituir una exposició o fira anual i permanent similar a les que ja se celebraven a Barcelona i València. El promotors de la iniciativa la defensaven de la manera següent: «El extraordinario desarrollo industrial que en pocos años viene observándose en la región andaluza y en particular en su metrópoli, la necesidad de que llegue a conocimiento no sólo de las demás regiones de España, sino del extranjero, la labor artística que en todos los ramos realiza la industria y el obrero sevillano, hasta hoy desconocido, impone la necesidad ineludible de que se estudie la realización de una Feria de Muestras que, como las que se celebran periódicamente en Barcelona y Valencia, sea portavoz de las excelencias del artífice sevillano y propagandista eficaz de los productos de esta región».[8] Es va arribar a l’acord de fer la Fira de Mostres d’àmbit regional l’any següent, el 1923, amb el suport de l’Ajuntament de la ciutat i la Diputació de Sevilla. La iniciativa no va arribar a bon port i no es va celebrar, com ja acostumava a ser habitual. Únicament es va organitzar una Exposición de Productos Regionales al pavelló de Belles Arts de la plaça d’Amèrica, en el marc de les reunions iberoamericanes per a l’estudi del comerç exterior.


El moment de glòria per a la ciutat de Sevilla pel que fa als esdeveniments expositius va arribar l’any 1929 amb l’Exposición Iberomaericana. La idea de celebrar una exposició internacional a la capital andalusa va néixer l’any 1909. Van haver de passar dues dècades perquè el projecte esdevingués una realitat. La primera data prevista per inaugurar l’Exposició Iberoamericana va ser la de l’1 d’abril de 1911, però es va haver d’ajornar per al 1914. Aleshores, la conjuntura internacional, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial i els problemes colonials espanyols al nord d’Àfrica, juntament amb les disputes internes quant a la gestió de l’esdeveniment, la van anar retardant fins a l’any 1929. L’Exposició Iberoamericana es va inaugurar finalment el 9 de maig de 1929 i va restar obert fins al 30 de juny de l’any següent.

Cartell de l’Exposición Iberoamericana de Sevilla de l’any 1929-1930, obra de Gustavo Bacarisas Podestá (Gibraltar, 1873 — Sevilla, 1971).[9] Gustavo Bacarisas, nascut a Gibraltar en el si d’una família d’origen balear, va ser un reconegut pintor que va plasmar la seva creativitat en altres disciplines artístiques com l’escultura, la ceràmica i l’escenografia. En la seva faceta com a cartellista, destaca el cartell encarregat per l’Ajuntament de Sevilla de les festes de primavera de 1917 i el cartell de l’Exposició Iberoamericana de 1928. Pel que fa a aquesta darrera obra, paga la pena transcriure la descripció iconogràfica que del cartell de Gustavo Bacarisas va aparèixer a les pàgines del diari El Liberal: «... Sobre un fondo obscuro se destaca la evocación de la plaza de España, de cuyo centro emerge una Giralda estilizada, y delante de ella, en bien estudiada colocación, flamean las banderas de las diferentes nacionalidades ibero-americanas que han de estar representadas en el magno certamen, poniendo con la estridencia de sus colores la nota graciosa de un bien concebido contraste. Delante de la gran plaza, Iberia, arrogante, ofrece a las figuras que evocan a la América Latina el laurel de oro, símbolo acabado de la gloria que la vieja nación ibérica supo conquistar por y para sus hijas. La obra de Bacarisas es un acabado modelo de las de esta clase, por la genialidad en la concepción y por la justeza en la ejecución. Las tintas planas riman perfectamente en una entonación que conviene al cartel anunciador, y en el que todo es simbolismo».[10] D’acord amb l’opinió de Francisco Martín Cartaya,[11] Gustavo Bacarisas va ser el primer artista andalús que va assimilar la idea del cartell com a reclam publicitari, una obertura que els cartellistes dels anys següents no van saber, o no van voler, aprofitar.

El projecte de celebrar una Exposició Iberoamericana va tenir molt bona acollida. Segons els seus promotors, que ben aviat van tenir el suport de l’Ajuntament de Sevilla, l’esdeveniment havia de servir per projectar internacionalment la ciutat i modernitzar-la. Els principals objectius de la ciutat vinculats a l’Exposició van ser la reforma urbanística, el foment del turisme, la creació d’ocupació mitjançant la millora de l’activitat econòmica urbana i l’enfortiment de les relacions econòmiques i culturals amb els països americans. Els països que van participar a l’Exposició Iberoamericana van ser l’Argentina, el Brasil, Colòmbia, Cuba, els Estats Units, el Marroc, Mèxic, el Perú, Portugal, l’Uruguai i Xile. També hi va haver una representació destacada de les regions espanyoles i de les províncies andaluses.

El llegat més destacable de l’Exposició Iberoamericana cal cercar-lo en l’àmbit urbanístic. Fins aleshores i en comparació amb altres ciutats europees i espanyoles, Sevilla es trobava molt endarrerida quant a la prestació de serveis bàsics (clavegueram, pavimentació, proveïment de llum i aigua, habitatges, etc.). Gràcies a l’Exposició, Sevilla va fer un pas endavant molt considerable.

Cartell de Juan Miguel Sánchez de les Festes de Primavera i Setmana Santa en el marc de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929.

Durant el període republicà es van tornar a presentar diverses propostes per crear una fira de mostres anual i permanent. L’any 1936, es va constituir un comitè per impulsar la creació d’una fira de mostres a la capital andalusa, que es va reunir per primera vegada el 18 de novembre d’aquell any. Dos mesos més tard, el 15 de gener de 1937, l’Ajuntament de Sevilla va obtenir l’autorització per celebrar la Fira de Mostres com a complement de la tradicional Feria de Abril, no obstant això, el projecte va quedar aturat com a conseqüència de la Guerra Civil. L’any 1945 es va renovar l’autorització per celebrar una fira de mostres, però la iniciativa es va anar dilatant en el temps i no va ser una realitat fins al 1958. Com molt bé diu Nicolas Salas,[12] «fueron doce años de dilaciones y pérdidas de tiempo, que hicieron a Sevilla perder también oportunidades comerciales». Constatació que també plasmava Joaquín Carlos López Lozano a les pàgines del diari ABC l’any 1956: «Ahí tenemos a Murcia, que ya ha montado su Exposición o Feria de Muestras, dándole carácter regional para el Sureste del país y aquí estamos nosotros proyectando todavía, lo que vamos a hacer, pese a la bonísima voluntad de cuantos colaboran en el empeño».[13] López Lozano assenyalava els culpables: «porque quienes podían [...] —léase los comerciantes de Sevilla y su Cámara de Comercio— dormían el sueño apaciblemente sobre viejas leyendas».[14]

Finalment, la primera Feria Oficial de Muestras de Sevilla es va inaugurar el 14 d’abril de 1958. El director tècnic de la Fira, Francisco Sánchez-Apellaniz, expressava dos dies després de la inauguració com veia el futur de l’esdeveniment:

«Nosotros vemos la futura Feria de Sevilla compuesta de tres Ferias:
A1. La Gran Feria Velada, que es la que actualmente existe.
A2. La Feria de Muestras, que es la que dará contenido industrial y comercial, asegurando con ello la base económica indispensable para que perdure la Feria-diversión.
A3. La Feria-Exposición de Ganados Selectos, reanudando la que durante unos cuantos años existió.
Estas tres Ferias, independientes entre sí por razón de sus finalidades, que son distintas, pero perfectamente combinadas, porque son la parte de un todo, constituirían la Gran Feria Sevillana de aquí en adelante ».[15]

Sánchez-Apellaniz tampoc dubtava que en un termini curt la Fira esdevindria internacional, si més no iberoamericana: «No dudamos que una vez consolidada nuestra Feria de Muestras, como ya predecíamos en nuestro estudio publicado hace veintisiete años, su ámbito será ampliado previa la oportuna autorización ministerial, a Ibero-americana, es decir, Portugal y toda la América hispana y portuguesa».[16] En el mateix sentit es va expressar el marqués del Contadero, alcalde de Sevilla, en l’acte oficial d’inauguració de la primera Fira de Mostres de Sevilla: «Constituye la I Feria de Muestras sevillana, el paso inicial para la realización, si Dios quiere, en plazo no dilatado, de un más ambicioso empeño, cual es la magna feria de Muestras Iberoamericana, que, por mil razones históricas, geográficas y sentimentales ha de tener por sede natural a Sevilla».[17] En el mateix acte, Alberto Ullastres, ministre de Comerç, es congratulava que la Fira de Mostres de Sevilla fos una realitat, però no s’estalviava de criticar la manca de confiança de la societat civil sevillana envers el projecte firal, fet que havia conduït a nombrosos ajornaments degut a les dilacions constants en la presa de decisions estratègiques: «Por fin tiene Sevilla su feria de Muestras, o por mejor decir, por fin reúne Sevilla su feria de Muestras, porqué la tenía concedida, como sabéis, hace varios años, y confiando poco en sus fuerzas no se atrevía a celebrar su primera edición».[18]

Fulletó d’informació i propaganda de la II Fira de Mostres de Sevilla de l’any 1959.[19]

Dos anys després, en l’acte d’inauguració de la III Fira Oficial de Mostres de Sevilla, el president del seu Comitè Executiu, José J. González Reina, tornava a la càrrega en la demanda de la categoria d’iberoamericana per a la Fira de Mostres de Sevilla: «Por tercera vez abre sus puertas la Feria Nacional de Muestras en Sevilla, con el deseo de ser representación genuina de los productos de nuestra región. […] Estoy seguro de que las dignísimas autoridades que van honrar con su presencia el interior de nuestro recinto acabarán por comprender plenamente nuestros anhelos de que se nos conceda el que nuestra Feria Nacional de Muestras sea elevada a la categoría de Iberoamericana».[20] L’alcalde de la ciutat, Mariano Pérez Ayala, també incidia en aquest punt, alhora que feia una descripció de la realitat econòmica i de l’encaix que hi havia de tenir la Fira. L’estructura agrària i ramadera andalusa era la realitat econòmica sobre la qual es bastia la Fira de Mostres de Sevilla: «La Feria sevillana tiene, pues, en su origen, y necesita en su subsistencia, una base comercial para no caer en una ficción folklórica, incompatible con el realismo auténtico andaluz; pero esta base no puede ser ya el trajín clásico del ganadero que exhibía sus cuadras de caballos y mulas para admiración y deseo de los labradores castellanos y manchegos. Andalucía mecaniza su agricultura y necesita, por ello, de una fuerza y unos aperos muy distintos a los de antaño, que ha de proporcionar una industria auxiliar, y al intensificar sus cultivos con nuevos y mayores producciones, ha de buscar la defensa de su economía en industrias complementarias, cuya mercancía necesita dar a conocer con ambiciones de amplios mercados. He aquí, señores, la gran razón de la Feria de Muestras de Sevilla, por cuyo desarrollo y esplendor lucharemos, seguros de no fracasar. La Feria de Muestras de Sevilla no es una ficción ni es un simple deseo de figurar, por mero aunque legítimo orgullo regional al lado de otros certámenes nacionales. La Feria de Muestras de Sevilla, que ha de ser, por propio impulso, por derecho y por necesidad natural, de toda la región de Andalucía, con carácter hispano-americano, ha de lograr ese rango y categoría, pues a ello va unido nuestro nombre, nuestro porvenir y el porvenir de España en el concierto económico de las naciones».[21]

Altres veus reconeixien el retard en què es trobava el procés d’industrialització andalús i que la Fira era una oportunitat immillorable per corregir-lo: «como nuestra región se encuentra en el principio de su etapa de industrialización, la Feria de Muestras será un exponente de todos los progresos industriales actuales. [...] y esta lección de cosas vistas, que es la más fácil y al mismo tiempo la más eficaz, les convencerá de la necesidad de transformar sus métodos y procedimientos. Acelerará pues, el ritmo de la industrialización de la región».[22]

Durant el franquisme, la inauguració de la Fira es convertia en un acte solemne, talment com succeïa en totes les fires espanyoles, en què el protagonisme el tenia l’Església i l’Exèrcit, els fonaments sobre els quals s’aixecava el règim dictatorial. Els representants del món empresarial sempre quedaven relegats a un segon terme. Les cròniques de l’època il·lustren de manera fefaent l’atrezzo amb què s’embolcallaven aquests actes institucionals. Paga la pena de reproduir la crònica del diari ABC de la inauguració de la III Fira de Mostres de Sevilla: «Sobre el fondo del escenario, donde se había instalado el estrado, presidía un gran retrato del Caudillo entre banderas con los colores nacionales, como asimismo en los laterales figuraban ricos tapices. Ocupó la presidencia el cardenal arzobispo, que tenía a su derecha al director general de Expansión Económica; gobernador militar accidental, que representaba al capitán general de la II Región, que había tenido que ausentarse después de la bendición, y el alcalde de la ciudad. A su izquierda se encontraban el teniente general jefe de la Región Aérea del Estrecho, el gobernador civil y el comisario de ferias y exposiciones Comerciales».[23]

Fulletó d’informació i propaganda de la V Fira de Mostres Iberoamericana de Sevilla de l’any 1965.[24]

L’any 1961, els desitjos de les autoritats sevillanes es van fer realitat i la Fira de la ciutat va passar a denominar-se Feria Iberoamericana de Muestras de Sevilla. La lucidesa del ministre de Comerç, Alberto Ullastres, es va tornar a plasmar en el seu discurs durant l’acte d’inauguració, el 25 d’abril de 1961: «La Feria, por fin, Iberoamericana de derecho, tiene que fijarse un plazo para serlo de hecho. Yo haré lo que esté de mi parte en este y en el otro lado del Atlántico. Casi todo lo demás lo tienen que hacer los sevillanos. ¿Lo harán?».[25] Si l’any anterior Alberto Ullastres havia criticat subtilment la societat sevillana per les seves constants dilacions, en aquesta ocasió, el seu «¿Lo harán?» traspuava una manca de confiança envers el futur de la Fira Iberoamericana. La realitat de les edicions següents de la Fira va demostrar que la premonició del ministre de Comerç era totalment certa. L’esdeveniment firal es va veure immers en un llarg cicle d’interinitats que va perdurar quasi bé dues dècades. Durant aquest període, tots els intents de trasllat d’ubicació, de disposar d’instal·lacions permanents, d’organitzar salons i fires monogràfiques durant l’any, com a complement de la fira matriu, de donar-li a aquesta un contingut veritablement pràctic que servís a la promoció de l’economia sevillana i andalusa van ser inútils.

Fulletó d’informació i propaganda de la IV Fira de Mostres Iberoamericana de Sevilla de l’any 1964.[26]

En la dècada dels anys setanta del segle passat, la lluita dels responsables de la Fira Iberoamericana se centrava en dues qüestions: la necessitat d’un nou recinte firal i que la projecció iberoamericana de la Fira fos quelcom més que un adjectiu ampul·lós que acompanyés a la marca de l’esdeveniment. La primera, i més urgent, era trobar una solució per a la ubicació de la Fira, un espai on construir unes instal·lacions permanents i poder abandonar els jardins urbans de San Telmo que fins aleshores havien acollit l’esdeveniment firal. Per a les autoritats municipals, en un excés d’autocomplaença, la necessitat d’una nova ubicació responia a l’èxit de creixement que havia aconseguit. En l’acte d’inauguració de la XI Fira de Mostres Iberoamericana de Sevilla, l’alcalde de la capital andalusa, Juan Fernández Rodríguez-García del Busto, afirmava: «cuando se creó la feria de Muestras de Sevilla, los escépticos, los eternos descontentos, pensaron que el certamen de Sevilla no iba a alcanzar la mayoría de edad; que una Feria de Muestras iba bien en otras ciudades, pero que los sevillanos no conseguiríamos los que otros consiguieron; que Sevilla prefiere el ocio al negocio y que ya era bastante celebrar la llegada de cada primavera con el azahar en los naranjos de las plazas o en los pasos de las vírgenes y con el albero de la plaza de toros o en el Real de la Feria de Abril por el Prado de San Sebastián. Pero se equivocaron. Porqué los problemas que hoy tiene la XI Feria de Muestras de Sevilla son problemas creados por su extraordinario desarrollo. La Feria no está enferma, sino que por su desarrollo no cabe en los jardines de San Telmo».[27] Per la seva banda, el subsecretari de Comerç, Nemesio Fernández Cuesta, reiterava les crítiques que una dècada abans havia formulat Alberto Ullastres; una fira que formalment es considerava iberoamericana, però que en el millor dels casos només es podia qualificar com a familiar: «He de subrayar que esta Feria necesita ser vertebrada y requiere cobrar una fisonomía y una impronta a tenor de los ambiciosos objetivos que debe proponerse. Contará con las ayudas que haga falta, pero carecería de franqueza si no pusiera todo mi énfasis en el imprescindible esfuerzo propio que será necesario realizar, para que esta reunión, que he calificado de familiar, incorpore un mayor contenido efectivo y convierta en auténtica y representativa una denominación que hoy, hemos de reconocer, rebasa en mucho la realidad que encierra y que no cubre, en cambio, todos los propósitos que animaros sus albores fundacionales».[28] Aquell repte llençat pel ministre de Comerç l’any 1960, «¿Lo harán?», no havia trobat resposta i les oportunitats d’esdevenir un referent en el panorama firal espanyol s’anaven esvaint any rere any: «El enigma está en lo que vaya a ser la Feria de Muestras el día de mañana, después de haber perdido todas las monográficas que se han llevado otras organizaciones y otras ciudades».[29]

El nivell d’autocrítica dels responsables de la Fira va anar creixent en paral·lel al desencís que els causava la no resolució del conflicte sobre el recinte firal. En l’acte d’inauguració de la XIV Fira de Mostres Iberoamericana, José Jesús García Díaz, president del seu Comitè Executiu, era extremadament taxatiu en la seva anàlisi: «En 1974 [...] la feria de Muestras de Sevilla ha alcanzado los niveles básicos que pueden hacer posible su realidad. Quiero decir su realidad espléndida, no como mito y menos aún como verbena, sino como auténtico instrumento de promoción al servicio de la economía de nuestra zona, del valle del Guadalquivir y su entorno. [...] todo este esfuerzo [...] no serviría de nada si el certamen mantiene la interinidad de sus instalaciones provisionales, de un recinto inadecuado, que ha supuesto durante más de una década la frustración de los sevillanos. [...] La feria de Muestras de Sevilla necesita urgentemente su nuevo recinto, su sede permanente tanto para el certamen iberoamericano como para las ferias monográficas qu e ya tenemos programadas y otras que requieren nuestra entidad económica. [...] des de 1961 hasta 1972, la Feria de Muestras Iberoamericana ha vivido tres etapas, que van desde la esperanza del ideal iberoamericano a la pérdida de los objetivos que verdaderamente incumbían a nuestra Feria, pasando por la falta de criterio en cuanto a la política ferial, al mantenimiento de una imagen deformada de nuestro certamen, fomentada sobre todo por un proyecto de cambio de recinto y de relanzamiento que sólo existía sobre el papel y dejando pasar repetidas oportunidades de establecer ferias monográficas que respondían a las características socioeconómicas del Sur. Sevilla ha perdido diez años, con todas las consecuencias que ello supone en estos momentos en que las ferias de muestras, tanto a nivel internacional como nacional, están en trance de reestructuración. [...] La reestructuración (de la Feria) [...] sólo será posible cuando dispongamos del nuevo recinto. La interinidad crónica que padecemos impide la planificación sectorial, la creación de servicios permanentes, la programación de ferias y salones regionales y múltiples actividades anexas. [...] La falta de este recinto hasta triplica los gastos de mantenimiento, a la vez que frustra la creación de una auténtica empresa ferial. [...] Nosotros no podemos mantener por más tiempo la interinidad nacida en 1958. Son muchos años de esperanzas fallidas».[30] La interinitat de la qual parlava José Jesús García Díaz va persistir encara uns quants anys més.

Pel que fa al component iberoamericà de l’esdeveniment, la realitat era, si fa o no fa, com la de 1961, purament simbòlica. Segons, Juan Fernández Rodríguez-García del Busto, alcalde de Sevilla, «nada más ingrato que ver, un año más, que los sectores iberoamericanos, con una presencia que sólo es simbólica, quepan agrupados en el Casino de la Exposición. [...] Hemos de conseguir que si nuestra Feria de Muestras se llama específicamente Iberoamericana, que lo sea de verdad».[31] Mai ho va arribar a ser.

L’última edició de la Feria Iberoamericana de Sevilla que es va celebrar als jardins de San Telmo va ser la de l’any 1981: «después de veintiún años de presencia en unos jardines que siempre fueron un lugar inadecuado».[32] Es tancava un cicle: «Hoy se podría decir, la Feria Iberoamericana ha muerto, viva la Feria Iberoamericana. Pero una feria nueva y en unas instalaciones dignas y modernas, donde realmente puedan celebrarse jornadas de intercambio empresarial».[33] A partir d’aleshores, la marca Feria Iberoamericana de Sevilla (FIBES) ha continuat existint com a institució l’objectiu de la qual és organitzar salons monogràfics i congressos empresarials. La trajectòria de la Fira de Sevilla va ser molt erràtica, mai va aconseguir donar contingut al qualificatiu d’iberoamericana i la consecució d’un espai digne on ubicar les instal·lacions firals va arribar massa tard.




[1] Salas, Nicolas. Las ferias de Sevilla. Universidad de Sevilla. Sevilla: 1992, p. 156.
[2] Revista Europea, Madrid, 10 de maig de 1974, any I, volum I, núm. 11, p. 350.
[3] Galeria Albertina (AL). Inventarnummer: DG2004/4144
[4] Salas, Nicolas. Op. Cit., p. 160.
[5] Collantes de Terán, Francisco. «Nacimiento y renacimiento de la Feria». ABC, 22 d’abril de 1948.
[6] Salas, Nicolas. Op. Cit., p. 161-162.
[7] Galeria Albertina (AL). Inventarnummer: DG2004/4134
[8] Op. Cit., p. 164.
[9] AHCCB. Fons de cartells núm. 7.033.
[10] Citat per Rodriguez Aguilar, Inmaculada Concepción. Arte y Cultura en la prensa. La pintura sevillana (1900-1936). Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla. Sevilla, 2000, p. 529-530. «Cartel anunciador de la Exposición». El Liberal, 4 de febrero de 1928.
[11] ABC, 8 de novembre de 1993.
[12] Op. Cit., p. 170.
[13] López-Lozano, Joaquín Carlos. «De la feria de ayer a la Feria de mañana». ABC, 20 d’abril de 1956.
[14] López-Lozano, Joaquín Carlos. «Nascencia, crecimiento y porvenir de la Feria de Muestras». ABC, 27 d’abril de 1973.
[15] Sánchez-Apellaniz, Francisco. «Historia de los concursos mercantiles internacionales y de la Feria de Muestras de Sevilla». ABC, 16 d’abril de 1958.
[16] Op. Cit.
[17] Salas, Nicolas. Op. Cit., p. 171.
[18] Op. Cit., p. 172.
[19] La Feria de Muestras de Sevilla abre sus puertas. Sevilla, 1959. AHCCB 1534.6.
[20] ABC, 8 d’abril de 1960.
[21] Op. Cit.
[22] Sánchez-Apellaniz, Francisco. «Historia de los concursos mercantiles internacionales y de la Feria de Muestras de Sevilla». ABC, 16 d’abril de 1958.
[23] ABC, 8 d’abril de 1960.
[24] AHCCB 1536.4.
[25] López-Lozano, Joaquín Carlos. «Punto y aparte». ABC, 21 d’abril de 1972.
[26] IV Feria de Muestras Iberoamericana. Sevilla, 1964. AHCCB 1536.4.
[27] ABC, 16 d’abril de 1971.
[28] Op. Cit.
[29] López Lozano, Joaquín Carlos. «Nascencia, crecimiento y porvenir de la Feria de Muestras». ABC, 27 d’abril de 1973.
[30] ABC, 23 d’octubre de 1974.
[31] Op Cit.
[32] Cañibano, B. J. ABC, 19 d’abril de 1981.
[33] Op Cit.