Les principals fires espanyoles convocaven concursos per escollir els cartells que havien de promocionar els respectius esdeveniments. Les convocatòries eren obertes a tots els artistes espanyols, però quasi bé sempre els projectes guanyadors acostumaven a ser obra de creadors locals, possiblement perquè coneixien de primera mà les particulars preferències estètiques dels membres del jurat que havia d’emetre el seu veredicte. Pel que fa a Sevilla, l’Ajuntament de la ciutat convocava els concursos de cartells de Setmana Santa i la Feria de Abril, l’Ateneu de Sevilla, el de la cavalcada dels Reis d’Orient; i el Comitè Executiu de la Fira, el del seu esdeveniment anual. Si s’analitza el període comprés entre 1958 i 1981, el nivell d’endogàmia entre els creadors sevillans va ser molt elevat. Guillermo Bonilla García, autor dels cartells de la Fira de 1959, 1962 i 1964, també va fer els de Setmana Santa de 1959 i 1961; Ramón Escudero Molina, els de la Fira de 1966, 1972, 1977 i 1978, i els de Setmana Santa de 1968 i 1969; José Álvarez Gámez, el més prolífic, els de la Fira de 1967, 1968, 1969 i 1974, els de Setmana Santa de 1960 i 1977, els de la Feria de Abril de 1961, 1965, 1966, 1973 i 1974, i els de la cavalcada dels Reis d’Orient de 1964, 1969 i 1970; Justo García Girón, els de la Fira de 1970 i 1973, i el de la Feria de Abril de 1969. És just reconèixer que alguns creadors sevillans també van tenir un paper rellevant en el cartellisme firal d’altres ciutats espanyoles en la dècada dels anys cinquanta. Manuel Troncoso Jurado va dissenyar cartells per a la Fira de València (1949 i 1952) i la de Saragossa (1952); també ho va fer José Álvarez Gámez, per a la Fira de València (1952 i 1953) i la de Saragossa (1954 i 1956).
La
presència de creadors foranis entre els guanyadors dels concursos de cartells
sevillans va ser pràcticament nul·la. Tot i això, hi va haver alguna excepció. El
3 de juny de 1960, la premsa andalusa anunciava el guanyador del concurs de
cartells per a l’edició de la Fira de Mostres de Sevilla de 1961,
sorprenentment, els dos guanyadors no eren artistes sevillans: «el Comité Ejecutivo de la Ferial Oficial y Nacional de
Muestras se reunió ayer para fallar el concurso de carteles anunciadores del IV
certamen. [...] El número de bocetos presentados al concurso era de 183,
algunos de ellos realizados por artistas catalanes, vascos y de distintas
capitales. [...] Primer premio de 7.500 pesetas, al título “Chiqui”, original
de don Juan Fernández Bautista, de Barcelona. Segundo, de 5.000 pesetas, a
“Perla”, de don Eusebio Guenaga, de Bilbao. Tercero, de 3.500 pesetas a
“Mercado”, presentado por el señor Álvarez Gámez, de Sevilla».[1]
Ramon Escudero Molina i Justo García Girón, davant el fet que els cartellistes
i dissenyadors gràfics d’altres indrets de l’Estat espanyol no es presentessin
als concursos convocats a Sevilla, consideraven que «las especiales circunstancias de Sevilla han cohibido a
todos. Una cierta desconfianza les ha alejado de aquí».[2]
Al principi de la dècada dels anys setanta del segle passat es va començar a qüestionar la qualitat del cartellisme andalús i l’eficàcia dels concursos de cartells. Manuel Ferrand, a les pàgines de l’edició sevillana del diari ABC constatava «una notoria escasez de fantasía y prácticamente ninguna relación con lo que se hace en el resto de Europa: repetición de motivos, sujeción a cánones establecidos por la costumbre, estancamiento en una visión pretérita. Se diría que la mayor parte de los carteles están concebidos y resueltos según receta: una sola, factible de conseguir el premio».[3] Els artistes sevillans atribuïen aquesta evolució negativa al fet que els concursos que es convocaven i els guardons que es donaven tenien una influència nefasta en la qualitat dels treballs. L’artista Francisco Maireles Vela apuntava la causa: «el cartel es elegido por un grupo que no entiende de esta materia y que actúa como el que escoge el almanaque más bonito».[4] Les conseqüències d’aquesta dinàmica van ser nefastes per al cartellisme andalús i els mateixos artistes n’eren conscients. Francisco García Gómez no podia ser més contundent: «nuestros carteles hace tiempo que perdieron toda idea de actualidad. Nuestra ciudad vive de espalda a un arte que en los demás países de Europa ha alcanzado cimas insospechadas y con el que se investiga constantemente sobre nuevas formas de expresión y contenido. Pensamos nuestros carteles para nosotros, hacemos un arte de patio de vecindad, sin tener para nada en cuenta la universalidad de este medio de expresión. Carteles de Inglaterra, de Hungría, de Polonia (y en España, preferentemente, de Barcelona), harían poner el grito en el cielo a nuestros paisanos. En Sevilla no se organizan exposiciones ni conferencias sobre el arte del “afiche”».[5] Per a altres artistes, com Francisco Mariscal Serrano, guanyador diverses vegades del concurs de cartells de Setmana Santa, el tradicionalisme inherent a la pròpia societat andalusa, i especialment sevillana, no era un estímul per innovar i evolucionar artísticament: «el cartel debe responder fielmente a un fin. Si las fiestas sevillanas permanecen inmutables, el cartel que las represente ha de atenerse a esos cánones, aunque algunos los tachen de ya vistos, pues ya vistas son para nosotros las citadas fiestas, y, aunque el avanzado mundillo artístico lo conceptúe de retrógrado, pues en la sinrazón del arte actual no cabe la expresión del tradicional sentir del pueblo de Sevilla».[6] Certament, en la dècada dels anys setanta, la major part dels artistes més rellevants van deixar de presentar-se als concursos. Aquest fet va provocar que el nombre de projectes presentats disminuís i que la qualitat de les obres es ressentís de forma molt notable. Algunes institucions, com l’Ajuntament de Sevilla, van procurar compensar aquest dèficit ampliant les bases dels concursos i així donar cabuda a altres formes d’expressió artística, principalment la fotografia.
Els cartells de la Feria Oficial y Nacional de Muestras en Sevilla
Amb el nom de Feria Oficial y Nacional de Muestras en Sevilla, es van celebrar tres esdeveniments firals, els de 1958, 1959 i 1960. El cartell de la primera edició de la Fira de Mostres de Sevilla (1958) és obra de Gil Japón. Sobre un fons blau destaca la Península Ibérica d’un color ataronjat circumscrita en una roda dentada, al·legoria de la indústria. Del punt geogràfic de la ciutat de Sevilla emergeix la Giralda, el principal referent arquitectònic de la capital andalusa. En l’angle superior esquerre de la composició hi destaca una versió esquemàtica de l’escut de Sevilla, que d’acord amb les bases del concurs, havia d’aparèixer en la composició del cartell. En l’escut de la ciutat de Sevilla hi apareixen tres figures: el rei Ferran III de Castella i Lleó, amb una espasa a la mà dreta i la bola del món a l’esquerra, acompanyat de dos bisbes amb mitra i bàcul, sant Isidor i sant Leandre de Sevilla. En la part inferior es pot llegir ‘NO8DO’ [‘8’ és el dibuix d’una troca, una corda enrotllada, en castellà ‘madeja’], que vindria a dir “NO-MADEJA-DO” (“NO ME HA DEJADO”), expressió que al·ludeix a la fidelitat que va prestar la ciutat al rei Alfons X en l’enfrontament que va mantenir amb el seu fill Sanç IV i és el lema de la ciutat. El lema de la ciutat de Sevilla ocupa un lloc destacat en la composició de Gil Japón, confeccionat amb una filigrana d’un blau menys intens que el fons i just al darrera de la Giralda.
Guillermo Bonilla García és l’autor del cartell de la II Fira de Mostres de Sevilla, la de 1959, i també dels cartells de la II i IV Fira de Mostres Iberoamericana (1962 i 1964). En el cartell de 1959, en un primer terme destaquen, sobre un fons negre, tres globus que d’acord amb la seva posició simulen la bandera espanyola. Un dels globus porta el casc alat, un dels atributs de Mercuri, el déu protector del comerç. A l’esquerra de la part inferior destaca la presència d’una roda dentada, al·legoria de la indústria, i al seu davant tres espigues de blat, que simbolitzen l’agricultura, i al darrera, la Giralda, el referent arquitectònic de la ciutat de Sevilla. Dos elements destaquen d’aquesta composició, l’escut de la ciutat de Sevilla, a la dreta de la part inferior, i dos astres orbitant a l’entorn d’un tercer, a la dreta de la part superior. La composició d’aquest cartell, tot i les al·legories descrites anteriorment, recorda més el reclam d’una festa major de poble que no pas el d’un esdeveniment de caire econòmic com és una fira de mostres d’una ciutat important.
En el marc de la Fira de Mostres de Sevilla de l’any 1959 es van celebrar les primeres Jornades Nacionals de l’Embalatge. Es tracta d’un cartell d’autor desconegut, la composició del qual és molt simple. La part central de la composició és una caixa, referència a les Jornades d’Embalatge, oberta per la part superior d’on surt una figura que, amb un gran somriure, assenyala amb el dit índex el lloc on presumiblement se celebren les Jornades. A l’esquerra de la part inferior, en un requadre groc, es reprodueix amb en negre, tot i que amb algunes diferències notables, la composició del cartell de Gil Japón de la Fira de Mostres de Sevilla de l’any anterior (1958). Les diferències en relació al cartell original són les següents: la inclinació de la roda dentada, l’ombra que es projecta sobre les façanes de la Giralda i la ubicació del lema de Sevilla (NO8DO), centrat darrera el monument sevillà; a més, hi ha un element nou, les ales de Mercuri, el déu protector del comerç, incrustades a la base de la Giralda. La mediocritat d’aquest cartell és força evident, tant pel que fa als recursos iconogràfics emprats com a la combinació de colors de cadascuna de les parts.
Francisco Martín Cartaya desenvolupa un plantejament estètic i iconogràfic del cartell de la III Fira de Mostres de Sevilla de l’any 1960 radicalment contraposat al de Guillermo Bonilla de l’edició de l’any anterior. En el centre de la composició, sobre un fons blau, destaquen únicament dos recursos iconogràfics: la roda dentada, al·legoria per excel·lència de la indústria, i la lletra ‘S’, la inicial del nom de la ciutat de Sevilla, confeccionada amb un full blanc a base de plecs en un exercici de subtil papiroflèxia. A la dreta de la part superior, com manen les bases del concurs de cartells de la Fira de Sevilla, hi ha l’escut de la ciutat.
[1] ABC, 3 de juny de 1960.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada